Nota: 9.5 sobre 10
No es pot evitar anar al Liceu amb expectatives altes amb el risc que això suposa però, en el cas del Rigoletto de Verdi que s’hi representa ara, no heu de patir perquè en tots els sentits està a l’alçada que s’espera. És la segona òpera més representada al Gran Teatre on s’ha vist 362 vegades, l’última el gener del 2005.
Rigoletto és una òpera en tres actes, amb música de Giusseppe Verdi i llibret de Francesco de Piave, basat en l’obra teatral “Le roi s’amuse” (“El Rei es diverteix”) de Victor Hugo. El gran compositor italià va haver de canviar part de l’argument i personatges perquè l’obra d’Hugo denunciava el llibertinatge d’alguns reis i això no era ben vist per la censura. Finalment, es va estrenar el 1851 a La Fenice de Venècia i dos anys més tard a Barcelona.
L’acció se situa a la ciutat de Màntua (Itàlia) al segle XVI. El frívol i libidinós Duc de Màntua sedueix totes les dones de la Cort mentre el geperut bufó Rigoletto aplaudeix les conquestes del seu amo i es mofa de les víctimes. Això provoca la rancúnia dels cortesans que rapten Gilda pensant que és la seva amant, sense saber que en realitat és la seva filla. El bufó acaba sent víctima del seu desig de venjança.
Els tres protagonistes principals, el Duc de Màntua (Antonio Siragusa), el bufó Rigoletto (Àngel Òdena) i la seva filla Gilda (María José Moreno) tenen un excel·lent nivell vocal. Els dos primers debuten en el paper. Destaca la veu clara, modulada i transparent de María José Moreno que equipara la bellesa de Gilda, a qui Rigoletto custòdia amb zel perquè no caigui en mans d’un depredador sexual com el Duc.
La posada en escena, sota la direcció de Monique Wagemakers, és tan espectacular que és gairebé impossible apartar els ulls de l’escenari. Juga amb diferents elements. Per una banda, línies nítides i rectes, com el quadrilàter – tauler d’escacs o ring, segons es miri – en què es desenvolupa gran part de l’obra. Per una altra, llums blanques de gran intensitat que contrasten amb la foscor i la tonalitat vermella del vestuari venecià renaixentista. Aquest ha estat dissenyat per Sandy Powell, guanyadora de tres Òscars, amb l’assistència del també dissenyador Lorenzo Caprile. La minimalista escenografia és elegant i efectista i la combinació cromàtica de vermell, negre i blanc és digna de veure.
El moviment de les plataformes hidràuliques de l’escenari fa que en ocasions els intèrprets hagin de cantar en una superfície inclinada, afegint una dificultat addicional al seu cant (si podeu, feu la visita guiada als escenaris del Liceu per comprovar personalment la complexitat d’aquests muntatges escènics). Són de destacar la primera escena que simula un tauler d’escacs o aquella en què es troben Rigoletto, Gilda, el Duc de Màntua i la prostituta Magdalena (Ana Ibarra) i canten la coneguda «La dona é mobile» (La dona és voluble), en un espai a dos nivells d’alçada i gran simetria. L’escena de l’escala des d’on Gilda canta el seu amor pel Duc també és de gran bellesa.
L’orquestra sota la batuta de l’italià Ricardo Frizza i el cor, dirigit per Conxita Garcia, tenen l’alt nivell a què estem acostumats. En el paper de vils cortesans que rapten Gilda, els membres del cor s’integren en la trama de l’òpera i interactuen amb els elements escènics i les plataformes mòbils.
Com en altres òperes, Verdi fa el retrat psicològic dels personatges, sobretot dels sentiments i emocions més fosques. El constant abús de poder del Duc sobre el bufó, els cortesans i les dones en general; la rancúnia dels cortesans perquè Rigoletto s’ha burlat de les víctimes (un d’ells li llança una maledicció); la por de Rigoletto que l’obliga a mantenir en secret la seva filla i el desig de venjança quan aquesta és seduïda que l’indueix a contractar un sicari. També és una òpera de contrastos: la lletjor del bufó davant la bellesa de Gilda o l’amor paternal d’aquest en contraposició a l’odi que sent pel seu amo.
Potser hi ha qui pensa que el Liceu ja no és el que era en èpoques passades (dones amb vestit de gal·la i homes encorbatats passejant pel Saló de Miralls) però, de fet, això no cal per escoltar bona música. Les innovadores propostes que ofereix actualment són capaces d’atraure un públic jove i això és fonamental per a la pervivència d’aquesta emblemàtica i prestigiosa institució.
No m’he pogut estar de valorar l’espectacle amb un excel·lent per l’alta qualitat de la música del gran Verdi, la ben modulada veu dels cantants, l’afinada interpretació de l’orquestra i del cor però, sobretot, per l’esplèndida posada en escena que converteix aquesta versió de Rigoletto en única. En definitiva, no he aconseguit trobar-li cap pega.
Dades tècniques de RIGOLETTO
Cantants/intèrprets principals (sessió del 22 de març)
Duc de Màntua – Antonio Siragusa, tenor
Rigoletto (bufó del Duc) – Àngel Òdena, baríton
Gilda (filla de Rigoletto) – María José Moreno, soprà
Direcció musical: Riccardo Frizza / Direcció del cor: Conxita García
Direcció d’escena: Monique Wagemakers / Escenografia: Michael Levine
Vestuari: Sandy Powel / Assistent del vestuari: Lorenzo Caprile
Coproducció del Gran Teatre del Liceu i Teatro Real de Madrid
