Per Aina Ruiz
El passat 1 de setembre va tenir lloc la cloenda del 13è San Miguel Mas i Mas Festival, que ha omplert de música les nits de l’agost barceloní. Amb més de 275 actuacions de jazz, cançó o flamenc entre altres gèneres, i superada l’afluència de l’edició anterior, aquest festival es va consolidant i demostra, una vegada més, que els barcelonins sempre tenim ganes de gaudir de la música en viu i acollim amb interès les propostes que se’ns ofereixen.
Si t’agrada el flamenc, llegeix la crònica que vam fer sobre Diego el Cigala a Barcelona
L’encarregada de posar el punt i final de luxe a aquest festival va ser la cantaora de Huelva Rocío Márquez, presentant al Palau de la Música Catalana el seu segon treball “El niño”, homenatge al cantaor Pepe Marchena, gran exponent del flamenc als anys 30 que va contar amb gran admiració però també amb molts detractors per la seva voluntat d’experimentar amb nous sons del flamenc. I això mateix és el que ha fet Rocío Márquez, una actualització del flamenc unint tradició i innovació, puresa i experimentació. Des del coneixement de les arrels més profundes del flamenc, Márquez deixa volar la creativitat i que la música creixi, evolucioni, canviï. Amb respecte, però sense por.
El Palau no estava del tot ple tot i que hi havia força gent i a les 21 la cantaora va sortir a l’escenari acompanyada de Rosalía Vila, palmas, cors i sintetitzador, Carola Ortiz, palmas, cors i clarinet baix, Miquel Sospedra, baix elèctric, Iban Gabarró, bateria, i Raül Fernandez “Refree”, guitarra elèctrica i charango. Comencen amb “El venadito – Colombiana”, la veu de la cantaora sona fina i delicada però a la vegada potent, mostrant d’entrada la seva versatilitat i domini vocal. La segueix “Una rosa – canción soneto” i sentim la batería, el clarinet, les guitarres, sons elèctrics que no estem acostumats a relacionar amb el flamenc.
En aquest concert de Barcelona la unió de tradició i modernitat es reflexa tant amb l’elaboració del disc com a l’escenari on, durant el transcurs de la nit, veurem des del patriarca de la guitarra flamenca Pepe Habichuela, fins a joves exponents del nou flamenc com “El niño de Elche”.
Sola a l’escenari, Rocío Márquez agraeix poder actuar en un lloc com el Palau, i més amb un disc que ha estat gestat en part a Barcelona. Amb emoció, presenta a Pepe Habichuela, remarcant que és un honor poder contar amb aquest gran guitarrista que, en el seu dia, va acompanyar també al mestre Marchena. Sens dubte per nosaltres també ho és. Ja asseguda al costat de Habichuela, la guitarra desprèn els primers acords de la milonga “El año del cometa”, i tots ens quedem muts amb la màgia que emana dels dits del guitarrista. Aquí ens trobem davant de la tradició més pura, del sentiment i la veritat del flamenc, la veu de Márquez s’allarga en quejíos infinits, la seva capacitat vocal sembla no tenir límits, juga amb la seva veu regalant-nos mil varietats de colors. I Pepe Habichuela simplement sembla d’un altre planeta, els seus dits es mouen a una velocitat sorprenent, però ell toca com si no li costés cap esforç, com qui respira o camina ell fa meravelles amb la guitarra.
Durant el concert de Rocío Máruez a Barcelona, va estar acompanyada per Los Mellis (Manuel i Antonio Montes Saavedra, palmas i cors) entren a l’escenari Raúl Rodríguez (tres flamenc) i Miguel Ángel Cortés (guitarra flamenca), “grandes amigos i grandes artistas que me ayudan a abrir puertas y ventanas” diu la canatora fent referència a la lletra del tema que tocaran a continuació. Amb temes com “Una noche que la luna” entre d’altres, els dos guitarristes faran una demostració de talent i arte que ens deixarà a tots meravellats. L’harmonia entre els instruments i les veus fa que cap predomini per sobre els altres, brillant tots en conjunt i per separat. La cantaora potencia ara el gemec, ara la delicadesa, mostrant un ventall infinit de sons amb la seva veu. Somriu en tot moment, es mostra propera i agraïda, com si no s’acabés de creure haver reunit a l’escenari figures tant importants del flamenc, com si no s’adonés que ella també s’està convertint en una de les grans.
La segueix la preciosa “Este modo de quererte”. Aquesta és la part més transgressora del treball de Rocío Márquez i entra a escena “El niño de Elche” “mi referente en el flamenco actual, mi amigo y vecino que me revoluciona la vida”. Amb “Las cumbres se estremecieron” la instrumentació agafa tot el protagonisme, convertint-se la veu de la cantaora en un instrument més que crida, gemega, és com una gran explosió, el so de la batería, de les guitarres, ho envolta tot amb la seva potència i intensitat. Per moments em sembla d’estar en un concert de post-rock. Em sembla molt interessant que s’arrisqui, que jugui i experimenti amb totes les possibilitats que la música ofereix sense posar-se límits, al meu parer la converteix en una artista molt més rica, que veu la música com quelcom viu.
El concert de Rocío Márquez va ser emocionant i ple de contrastos, passant de la puresa a la innovació, de les arrels del cante al flamenc del segle XXI, de la fragilitat i la delicadesa a la força d’un huracà.
