Crítica: Sapiens – Com saps que penses el que penses?

Nota: 10 sobre 10

Sapiens és un text de Roc Esquius molt ben dirigit per Sergi Belbel. A més, compta amb l’Enric Cambray i la Mireia Portas com a únics protagonistes… una parella que brilla en escena des del primer minut.

I què és Sapiens? Doncs és una comèdia que fa riure molt perquè ens planteja situacions que semblen extretes d’un conte de Pere Calders, perquè són situacions molt quotidianes on hi entren elements extraordinaris sense que res no ens facin mal ni als ulls ni a les orelles. Tot hi encaixa amb una naturalitat que ens deixa astorats.

En Valentí, Conseller de Salut, rep la visita de Marga, una dona que es fica al seu despatx sense gairebé demanar permís… després també es fica a la vida del Valentí… i no té aturador, es fica a la vida de tots, de la manera més increïble. I no volem explicar com ho fa, perquè seria aixafar-vos l’argument.

Hi ha escenes que semblen tretes d’Allò-Allò, una sèrie ben coneguda per molta gent, sobre la resistència francesa… gairebé hi podríem trobar en René, allà al mig. Però també hi ha escenes que a més d’un li recordaran els llibres d’Isaac Asimov sobre la Fundació… la Segona Fundació… Ari Seldon… Però també hi ha escenes que recordaran les diferents versions de la pel·lícula “Els lladres de cossos”… I tota aquesta barreja d’elements fantàstics es trasllada a la vida quotidiana d’en Valentí, de tots, com si allò que és extraordinari fos el més normal.

La Mireia Portas i l’Enric Cambray interpreten els dos personatges principals d’aquesta obra i, ja posats, també els personatges secundaris que van apareixent de tant en tant.

El text, ple de comicitat i d’un humor hilarant, és més profund del que sembla… quan s’acaben els riures i podem començar a pensar en el que hem vist i escoltat, ens adonem que hi ha temes que millor tractar així que amb drames, que ja és prou dura la vida com per estar sempre plorant! El text ens parla de nosaltres, de com ens enfrontem a allò que desconeixem, a les nostres pors… com si ens posessin un mirall al davant… i de vegades, la imatge que ens torna no és gaire agradable… però d’això no en som conscients fins que no hem sortit, quan s’acaben les rialles.

El muntatge té un ritme trepidant i no fa pauses gairebé en cap moment… us recomanem que rigueu molt, però que mantingueu l’orella parada i la vista en escena per no perdre-us un detall.

Una ambientació minsa, juntament amb un bon treball d’il·luminació i de so, fan que l’obra ens presenti diferents escenaris sense que calgui moure una sola cadira. Amb pocs elements de vestuari, apareixen els diferents personatges.

L’Enric Cambray i la Mireia Portas estan apoteòsics. Tant en els personatges principals, en Valentí i la Marga, com en els secundaris, s’hi posen de ple. Saben donar dramatisme i comicitat a les escenes, quan convé. Saben combinar l’humor amb la seriositat sense perdre un bri de credibilitat.

Fan del drama quotidià una comèdia i de la comèdia una farsa… i tot i ser dos personatges antagònics fan que els estimem, amb tots els seus potencials i totes les seves mancances. Acabada l’obra, no sabem a qui abraçaríem primer… si al Valentí o a la Marga…

Sapiens, a la Sala Flynard, és un encert.


2 comentarios:

  1. Recomano ‘Sàpiens’ sense cap dubta. És una obra intel·ligent i entretinguda. Chapeau a la interpretació de la parella protagonista.

    • La gent hauria d’anar-la a veure per descobrir que hi ha gent que surt molt a la televisió… que dalt d’un escenari ho broden!!!

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *