Nota: 9 sobre 10
Silence. Silenci. Silenci. Silenci.
Després de veure Silence costa tornar a obrir la boca per parlar. Perquè ens adonem de què les nostres paraules tenen més força del que creiem.
A Silence descobrim el món del cinema mut, sense paraules. Un cinema on els personatges no tenien veu… com a molt, un cartell amb quatre paraules per resumir un diàleg… o un piano a la sala que tocava una música per acompanyar la pel·lícula. Però els personatges eren muts. No tenien veu.
“It’s the price you pay for being the one. És el preu que pagues per ser la número u.”
I a Silence ens expliquen que no solament els personatges no tenien veu. Tampoc la tenia la gent que treballava en aquell món. Allà només tenien veu els que tenien poder. Els altres havien de callar tant davant com darrere la càmera. Els somnis d’aquells treballadors, ja fossin actrius, sastres, maquilladors, músics… depenia tant del seu talent, com del seu silenci. Silence.
“I give people what they need. [… ] Entertainment. (Dono a la gent el que vol […] Diveresió.”
Silence, un muntatge que sembla que sigui en blanc i negre
Un muntatge que, malgrat ser en directe, ens fa l’efecte de què el veiem en blanc i negre. Les pel·lícules que es projecten al fons, algunes de l’època del cine mut, d’altres, creacions del propi Escapade Theatre, són una baula més en aquesta cadena que ens lliga i ens va estrenyent.
“I dind’t know what I do now. No sabia el que sé ara.”
“I’m sorry. These things happen. Ho sento. Aquestes coses passen.”
Sue Flack i Caspar són els dos intèrprets de l’obra
Interpreten tots els personatges de l’obra. I cada personatge és diferent. És més, cada personatge evoluciona amb el temps. Especialment l’actriu jove… que la veiem recollint un gran premi. Digna, impressionant, majestuosa, que ens diu:
“It’s not about my silence. It’s about our silence. The time of silence is over.”
No és el meu silenci. És el nostre silenci. S’ha acabat el temps del silenci.
Caspar i Sue Flack fan una interpretació molt acurada de cada personatge, fent que tots tinguin no només el gest i la forma de moure’s, sinó també la veu, l’accent, el vocabulari, la postura, la forma d’estar en escena.
Silence, una obra feta d’escenes breus
L’obra està feta d’escenes breus, com si d’una pel·lícula muda es tractés. Dos ajudants, silenciosos, que semblen sortits d’un estudi de cinema dels anys vint, s’encarreguen de moure els elements de cada escena.
La il·luminació li dona a tot un toc antic. Com si estiguéssim veient una pel·lícula antiga, desenfocada. I la cirereta del muntatge és el vestuari i la caracterització: un vestuari molt ben estudiat i molt ben triat que no només ens parla de cada personatge, sinó que ens situa en el temps.
El text en anglès, és una meravella. Amb ritme i rima. Amb molta força. Per als que no entenen l’anglès, tot el text està traduït al català (amb molt d’encert), al fons de l’escenari i es fa fàcil de seguir-ho tot, dins d’uns requadros, com els que apareixien al cinema mut. Tot està cuidat fins al darrer detall.
Silence ha acabat temporada al Teatre Almeria i comença una gira. Però esperem que torni a Barcelona de nou aviat.
Silence és una denúncia al silenci que envolta les relacions de poder envers els més dèbils. Els abusos. La por. I també és una denúncia als que ho veuen i també callen. Perquè la por és com un virus que s’estén ràpidament.
“It’s about our silenci”. És el NOSTRE silenci.
