Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 9 sobre 10
L’escena comença amb «Bridge over troubled waters», cantat per Johnny Cash i Fiona Apple. Una parella, en David i la Diana, parlen després d’un sopar que han fet casa, amb el germà d’ell. Viuen en una ciutat petita i estan plens de somnis. El sopar els ha obert els ulls. La ciutat és massa petita i els seus somnis, allà, no poden créixer. Han de marxar. I se’n van a la gran ciutat. El lloc on els somnis es fan realitat. En David vol ser escriptor. Dàlia vol ser actriu professional. La realitat de la ciutat és més dura del que es pensaven. Però són joves, tenen empenta i il·lusions i ganes de menjar-se el món.
A la gran ciutat van a viure al costat de Bàrbara, una dona jove que triomfa amb el seu art. Fa fotografia, muntatges, espectacles, textos. poemes… i amb tot triomfa. «Has de fer-te amiga d’un director» li diu Bàrbara a la Dàlia. El món es mou a través de qui coneix qui. El talent importa, però sembla que importi més conèixer la gent adequada en els llocs adequats. La Bàrbara li presenta en Narcís Munt, un director de teatre que és la parella de la seva germana, Míriam. Una dona que té una feina «normal», amb un horari «normal», sense pretensions artístiques.
Tots tenen un preu. Tots es venen al millor postor. Com deia en Groucho Marx «aquestes són les meves idees, però si no li agraden, en tinc unes altres». Bàrbara es deleix per agradar aquells que la promocionen, en Narcís es deleix per treballar en un gran teatre encara que baladreja de tot el contrari, en David vol escriure i se n’omple la boca, però escriu, la Dàlia vol ser actriu, però no es mou de l’entorn del Narcís i de la seguretat del seu entorn. La Míriam sobreviu en un món l’expulsa contínuament.
En Narcis Munt no podrà gaudir de l’honor de treballar en el Nacional, com en D’Artagnan, que tampoc no gaudeix del seu nou nomenament de mariscal. La mort posa a tots en el mateix lloc. Un cop mort,tot són elogis. Hi ha una dita que fa «Que Deu ens guardi dels elogis»… tot allò que era criticable en vida, en el discurs del funeral, tot són virtuts.
Aquesta obra del Teatre Lliure ens parla de la lluita pels nostres somnis. De com la vida ens va donant bufetades i de com les anem entomant amb més o menys valentia. Del que fem o deixem de fer per aconseguir les nostres fites. De la capacitat de mirar endins i saber si tenim talent o no, si tenim capacitat o no, i si tenim voluntat o no per aconseguir-les. Perquè no es tracta tant de tenir o no tenir talent, o aptituds… es tracta més de saber si tenim voluntat, i resiliència.
Marta Aran (Míriam), Oriol Casals (David), Muguet Franc (Dàlia), Laura López (Bárbara) i Albert Pérez (Narcís Munt) ens intepreten unes persones que ens són tan properes que, de vegades, semblen un mirall que ens hagin posat al davant. Perquè no ens presenten una gran tragèdia ni una gran comèdia, ens viuen les petites tragèdies i comèdies que ens trobem cada dia, allò amb que batallem en les nostres vides, allò que la rutina es vol menjar i nosaltres intentem salvar.
A Sota La ciutat hi trobem un escenari molt ben construït, amb diferents espais diferenciats que es van ocupant com si estiguessin en universos paral·lels. Una direcció de Llàtzer Garcia molt acurada que fa que les escenes es superposins, comencin i s’esvaeixin, apareguin i desapareguin davant dels nostres ulls, en un moviment continu que ens fa estar atents, i ens permet seguir el fil de la història, fins i tot, quan hi ha dues històries que s’expliquen simultàniament. La il·luminació dels espais situa cada escena al seu lloc i es mou amb els personatges, creant llums i ombres.
Sota la ciutat al Teatre Lliure és un muntatge que ens dóna una bona bufetada perquè ens despertem. Ens podem quedar amb la desesperaça que sembla que traspua… però també ens podem fixar en què els somnis els tenim perquè cal perseguir-los. Els aconseguirem o no… però lluitar per ells també és una manera de viure’ls.
