Nota: 8 sobre 10
La vida dels habitants d’una urbanització dels afores es veu alterada per l’arribada de la Ivana, una descarada adolescent que sacseja els ciments d’aquesta tranquil·la comunitat.
Així comença l’obra que s’acaba d’estrenar a la Sala Gran del TNC, Temps Salvatge, dirigida per Xavier Alberti. L’obra, escrita per Josep M. Miró, té l’origen en una notícia publicada fa alguns anys en què s’acusava un grup de refugiats d’haver comès violacions a Bonn una nit de Cap d’Any. Una informació que es va demostrar que era falsa.
La por, la seguretat i la vida en comunitat són els temes centrals de «Temps Salvatge»
Els temes que planteja Temps Salvatge són la por, la seguretat, la vida en comunitat i les normes acordades per protegir-nos. “Quan surtis, assegura’t de tancar bé la porta. No volem que entri ningú de fora”, diu un veí a un altre.
També parla de la tènue línia que separa espai públic i privat, de la falsa creença que l’amenaça ve de fora, dels obscurs secrets que s’amaguen sota l’aparent calma i de models educatius de gènere.
Temps Salvatge és, doncs, una obra incòmoda que convida a preguntar-nos. Què o qui ens fa por? De què ens hem de protegir? Per què ens sentim amenaçats pels de fora? I si el perill està més a prop? Fins i tot dins de casa? Des de la seguretat de les nostres llars, potser també ens qüestionem, com fa la Ivana: “´És aquest un lloc bonic per viure? Espero que la resposta sigui afirmativa però, com veureu a escena, això pot canviar.
El centre neuràlgic de la vida comunitària a Temps Salvatge l’ocupa la zona de la piscina. Aquest és el punt on conflueixen les pulsions sexuals que provoca la Ivana amb la insolència del seu cos i provocatives paraules, impròpies de la seva edat. S’aprofita de l’efecte que produeix en els homes però això te un risc. “A la nit, sento com s’entelen els vidres de les cases” confessa sense cap mena de pudor.
Una excel·lent interpretació de Laia Manzanares que ja ens va sorprendre amb la seva força expressiva a la sèrie “Merlí”. La descarada, malcarada i precoç noia de 17 anys que interpreta la Laia, ens recorda la “Lolita” de Vladimir Nabokov, un dels clàssics de la literatura contemporània. Només trobem a faltar les emblemàtiques ulleres de sol en forma de cor que alguns recordareu de la pel·lícula de 1962, basada en el llibre.
El gran muntatge escènic de «Temps Salvatge» permet veure els espais comuns
A més de la zona de la piscina, el gran muntatge escènic de Lluc Castells mostra altres espais comuns com el pavelló esportiu on els alumnes de l’institut preparen una festa, el bosc per on es mouen d’amagat els immigrants i quatre apartaments que mostren simultàniament la vida dels habitants.
A través de les finestres escoltem converses creuades i sabem que s’han descobert a la paret unes pertorbadores pintades. “Tornarem i violarem les vostre dones”. Qui les ha pintat? Tots són sospitosos. Potser ja no és un lloc tan bonic per viure-hi?
L’arribada de la Ivana, les pintades amenaçadores i altres fets sospitosos fan que els veïns s’observin ara amb recel i suspicàcia. La sensació de seguretat s’ha esvaït. Alhora, nosaltres, que també mirem des del pati de butaques, no podem evitar sentir-nos com a “voyeurs”. Potser, d’alguna manera, estem “violant” l’espai personal, de seguretat, de dret a la intimitat dels veïns.
«Temps Salvatge» és una obra coral en què destaca l’esplèndida actuació de Laia Manzanares
Temps Salvatge és una obra coral en què intervenen deu actors, amb un resultat desigual. A més de la Laia Manzanares, destaquen Carme Elies en el paper de la Mercè, l’àvia de la Ivana i Miríam Iscla, la directora de l’institut que manté una lluita de poder amb Eduard Farelo, Aquest nombrós grup d’actors demana d’una sincronització que en algun moment grinyola – com pot passar en les prèvies – però que es resolen de forma natural en properes funcions.
Malauradament, Temps Salvatge posa damunt l’escenari alguns dels delictes sexuals que massa sovint llegim als diaris: violència de gènere, pederàstia, violacions en grup (que ens recorda la desafortunada sentència en el cas de “La Manada”). En definitiva, inseguretat social.
Com diu Míriam Iscla en el monòleg final: “Ens ha tocat viure un temps salvatge, convuls, i ens hi hem acostumat”. Jo afegeixo: “Tan de bo, no fos així”.
Dades tècniques de TEMPS SALVATGE, Sala Gran del TNC
- Autor: Josep M. Miró
- Direcció: Xavier Alberti
- Repartiment: Manel Barceló (Ernest), Carme Elias (Mercè), Sara Espígul (Tau), Borja Espinosa (Hèctor), Eduard Farelo (Santi), Marina Gatell (Berta), Alícia González (Helena), Míriam Iscla (Raquel), Laia Manzanares (Ivana), Malcolm McCarthy (noi)
