NOTA: 9 sobre 10
Què passa quan en fas 30? Has de seguir perseguint els teus somnis de petit o és el moment de centrar-te i tocar de peus a terra?
Aquest setmana al Teatre Gaudí s’ha estrenat TICK TICK BOOM, el musical escrit per Jonathan Larson, (creador del musical RENT ) que parla sobre un jove compositor que viu a Nova York als anys 90 i que desitja escriure musicals per poder representar-los a Broadway.
La història és autobiogràfica i parla sobre el compositor de l’espectacle, Jonathan Larson, que abans de complir els 30 anys es planteja cap on encaminar la seva vida. John és un jove pianista que vol viure de la seva música, però no troba la manera. En un principi la història va ser escrita només per un personatge, però es va acabar estrenant amb 3 personatges (el compositor, el seu millor amic i la seva parella).
Xavi Duch, Lu Fabrés, Marc Pociello encarnen els personatges d’aquest espectacle amb una passió i un talent sobre l’escenari excepcional. Xavi Duch, que és qui porta el pes de la història, transmet amb la veu i la paraula les emocions, les reflexions i la història amb una veritat molt especial. Lu Fabrés i Marc Pociello, no es queden enrera, ja que la impressionant veu de Fabrés i el talent interpretatiu de Pociello, no deixen de sorprendre.
Un musical que reflexiona sobre què suposa créixer i fer-se gran, que parla del què passa quan els somnis que sempre has tingut com artista xoquen amb la crua realitat i quan arriba el moment de tocar de peus a terra i et diuen que cal ser realista per tirar endavant. L’espectacle sempre parla des d’un to proper i creïble que permet a l’espectador empatitzar amb l’actor i posar-se al seu lloc en tot moment.
Un escenari a 4 bandes, 3 actors i una banda de músics, són els elements claus per explicar aquesta història.
La música que t’atrapa des del primer moment, és la protagonista d’aquesta història, ja que és a través d’ella i de les cançons que coneixem allò què viuen els personatges.
TICK TICK BOOM és un espectacle que s’ha de veure i sobretot VIURE, ja que afirma que no calen grans escenografies per arribar i fer vibrar l’espectador.
