Crítica «Trastornadas» – Un dur projecte visual a l’Antic Teatre

Trastornadas. Aquest és el títol del projecte que vam veure dijous a l’Antic Teatre. «Trastornadas», ja ens avisava amb el seu títol i, tot i així ens va sorprendre.

Es tracta de 5 històries d’un mateix director, l’Alejo Correa; cinc històries de dones trastornades, que van anar sorgint de forma independent i que es van acabar unint en un mateix projecte, tot i que inicialment no van ser pensades per anar de la mà. Tracten temes com la violència de gènere, les malalties psicològiques, el desarrelament. Són temes molt complexes per ser plasmats en un curt i és massa fàcil caure en tòpics quan els volem desenvolupar i resoldre en poc temps.

Ens va semblar un projecte molt complicat i és arriscat voler parlar de la violència de gènere, per exemple, sense que la situació així tingut un plantejament previ, sense que s’hagi anat sentint i intuïnt. En un dels curts, per exemple, que es planteja aquest tema, es vol transmetre de forma tan directa a l’espectador i tan inmediata, que no és verosímil.

Les expectatives de «Trastornadas»

Anàvem a veure 5 curts audiovisuals que tenien per protagonistes dones amb trastorns mentals, potser no estàvem preparats per tanta crueltat, que segurament sigui necessària per transmetre el missatge que vol transmetre. En alguns d’aquests petits films no queda gaire clar que el trastorn mental sigui un element present, sí que ho són en canvi la crueltat i la morbositat i la desorientació i incomprensió.

La productora Acdis Films, de cine independent, fa ja 8 anys que es dedica als projectes de ficció documental i televisiva, sempre enfocant nous prismes i utilitzant noves formes i formats. Han fet un treball dens, intens i amb una càrrega emocional molt potent, però, pel nostre gust, hi falta profunditat tant al contingut com al dibuix dels personatges, amb qui és molt difícil empatitzar. Les idees són bones, però queden en tòpics massa típics.

Ens van semblar destacables les bones interpretacions de Vanessa Margó o la d’Erika Glasser.

En quant a l’objectiu que pot tenir un espectacle com aquest, que ha de ser forçosament el de IMPACTAR, PROVOCAR, COMMOURE, l’aconsegueix. No pots romandre inmutable i inalterable davant d’aquestes projeccions; et van sentir incòmode i violent.