Crítica de Nicolás Larruy
Nota: 6.5 sobre 10
Consulta la nostra selecció de obres de teatre a Barcelona
L’espectacle de Barcelona Troianes es pot veure al Teatre Akadèmia. Explica que Troia ha estat vençuda i derruïda. Enmig de les runes, les dones esperen el seu destí. Els grecs, vencedors, han decidit què faran amb elles. Ja no són dones. Són un botí de guerra que es reparteixen, com s’han repartit les riqueses de Troia. Han passat de ser persones a ser objectes amb valor material. Però, fins i tot en això, els grecs fan diferències. A Hècuba, Cassandra i Andròmaca, el missatger diu “s’ha decidit la vostra sort”… pel que fa a la resta de dones de Troia “la menudalla ens la farem a sorts”. La sort pot ser un destí que algú tria o un joc d’atzar.
Hècuba és assignada a Ulisses, el de llengua doble. L’astut creador del cavall, regal enverinat, que ha estat la causa de la destrucció de la ciutat Cassandra anirà amb Agamennó; Andròmaca, vídua d’Héctor, anirà amb Aquil·les. El seu fill serà assassinat pels grecs, anorreant la nissaga de Príam (“ara teniu por d’un nen petit”). Això és el que explica la llegenda. Però el text de Sartre va més enllà. Les dones tenen veu pròpia. Les dones reflexionen sobre el que ha passat, per què ha passat i barregen raó, sentiments, creences, Deus… intentant trobar un significat enmig de tanta destrucció.
A aquesta obra de teatre de Barcelona entrem a una guerra on, malgrat hi hagi vencedors i vençuts, tots són perdedors. Els grecs han passat deu anys lluny de casa, morint lluny de la seva terra, sense que ningú els hagi fet un enterrament en condicions, sense que ningú no hagi pregat pels seus morts, deixant dones i fills… els troians han perdut tots els homes, però almenys aquests han mort a casa i han pogut rebre un enterrament com cal, i han pogut veure dones i fills durant aquests anys. Els troians han perdut la guerra, han perdut la ciutat, la vida… els grecs han guanyat Troia, però han perdut massa per aconseguir aquesta victòria. Una victòria amarga. “Però d’això se’n diu guanyar una guerra, oi?” , diu Casssandra, “Nosaltres l’hem perduda”.
Del botí de la ciutat no els queda gran cosa. Dones i nens. I això és el que s’acaben enduent cap a casa. Les dones lliures de Troia, ara seran esclaves a Grècia. El missatger diu a Hècuba “tots els vaixells han salpat, llevat d’un, que t’espera, amb la resta del botí”. Hècuba ja no és reina de Troia. És part del botí de guerra. El cor de dones de Troia invisible, que sempre parla a través d’un altaveu, fa de veu de la consciència d’Hècuba i de Cassandra. Helena és “odiada pels grecs i menyspreada pels troians”, com les dones que, en una guerra, col·laboren amb l’enemic.
A Troianes veiem un escenari ple de sabates velles, escampades, que cobreixen tot el terra, s’amunteguen. Com les restes d’un camp de batalla. Com les restes d’un camp de presoners. Com les restes que queden després d’una fugida. Un escenari que provoca desassossec, buidor, angúnia. La música de violí amb reminiscències eslaves, com la que devia sonar als Balcans quan hi havia guerra i malgrat la guerra, la música no va parar. I la cançó Happy de Pharrell Williams. Un contrast punyent amb les imatges de guerra del principi de l’obra, on amb l’alegria falsa i cruel de Cassandra. El vestuari molt eclèctic, sense massa lligam… no defineix cap època determinada i hi ha peces intemporals i peces d’èpoques molt definides. Potser caldria una mica més de definició.
A aquesta obra de teatre de Barcelona veiem una interpretació correcta que en alguns casos quedava massa plana. El text és prou dur i contundent i se li pot donar més força i dramatisme. En alguns moments, més que un drama, semblava una discussió després d’un dinar de família. Queralt Casassayas (Casandra), Anna Estrada (Hècuba), Magda Puig (Andròmaca), Lavinia Vila (Helena), Ramon Bonvehi (Menelau) i David Ortega (Missatger) ens ofereixen una interpretació solvent que no acabar de transmetre la duresa del text ni el drama que ens explica.
Un muntatge que promet molt, en veure l’escenari, i acaba decebent.
