Nota: 10 sobre 10
Un cel de plom. El cel que veia Neus Català a Ravensbrück. El cel embrutat i entelat pel fum que sortia dels crematoris. Un cel que no permetia veure el blau, els núvols, el sol… El camp estava tanca i reixat per totes bandes. El cel de plom el tancava també per dalt. No hi havia sortida.
A la Sala Muntaner, Mercè Arànega ens porta la història al davant. Una història que molts voldrien no saber, molts voldrien oblidar. Però Neus Català no va voler amagar-la. Volia que es conegués perquè no es tornés a repetir. «L’única mort que em preocupa és la de la memòria». Però es va trobar amb què «la gent no està disposada ni preparada per escoltar».
A Un Cel de Plom, Mercè Arànega es posa en la pell de Neus Català
Els deportats espanyols als camps nazis van ser els grans oblidats. Les deportades espanyoles van ser «les oblidades dels oblidats». Una noia jove, escriptora, que es deia Montserrat Roig es va preocupar per escriure sobre elles. Per donar-les a conèixer. Perquè ningú no les oblidés.»Vull veure-ho tot per poder-ho explicar, perquè tinc un deure moral amb les dones».
Amb una interpretació sòbria, plena de matisos, de gestos que semblen imperceptibles però que són plens d’expressió, amb una veu que transmet tots els sentiments. Mercè Arànega ens emociona i fa que es remoguin les consciències. El seu relat, emotiu i valent, ens demana que no l’oblidem. Que no l’oblidem a ella ni a totes les altres dones que no van sobreviure a aquell infern.
Neus Català ens explica les barbaritats que van patir als camps nazis, que ens impressionen sempre, encara que ja les coneguéssim. Ens parla dels intents d’alienació, de destrucció de la persona: les rapen, les despullen, les tracten com animals, deixen de tenir nom per tenir un número… «volen que deixem de ser persones».
Aquesta obra de teatre, malgrat el relat cru i dur que explica, és un cant a la vida, a la lluita… «no abaixis els ulls per ningú. Mai. M’entens, Neus? Mai» li deia el seu pare. En un camp on les mataven a treballar, on les intentaven destruir de totes les maneres, van trobar moments per cantar, per riure… per viure.
«Jo vaig sortir del camp, però el camp mai no va sortir de mi». Un Cel de Plom ens parla de tot allò que li va quedar dins a la Neus Català i a tots els deportats, tot allò que els va costar tant d’explicar. I que els va costar tant que els fós reconegut. No va poder tornar a Espanya fins que va morir en Franco. El reconeixement als deportats també va tardar molt.
«L’única mort que em preocupa és la de la memòria». «Vull veure-ho tot per poder-ho explicar, perquè tinc un deure moral amb les dones». Neus Català va explicar-ho tot i va homenatjar totes aquelles dones que no van sobreviure, i totes les que, després de l’alliberament, no van poder explicar res.
Un Cel de Plom és una obra imprescindible. Segur que hi ha qui pensarà que no cal anar removent el passat. Però tal com ens diu la Neus Català, l’horror que ella va viure, s’ha tornat a repetir i es repeteix: Xile, Argentina, Rwuanda, Bòsnia, Síria…
Un muntatge sobri, en un escenari que semblen les restes d’un camp, amb ferros tombats pe terra. Un escenari negre amb un fons negre que serveix de pantalla per reproduir imatges: Neus Català vestida de deportada, els noms de les deportades que es van quedar sense veu…
Una direcció també molt sòbria. El ritme és pausat però intens. Recolzat per una il·luminació que enfoca Mercè Arànega quan ens parla. El vestuari, negre, que gairebé es mimetitza amb el fons i ens fa centrar la mirada en la cara i les mans de Mercè Arànega.
Un Cel de Plom és una d’aquelles obres que tothom hauria de veure. S’ho mereix Mercè Arànega per la seva feina. Però, sobre tot, s’ho mereixen Neus Català i totes les dones a qui ella va voler donar veu.
