Nota: 6.5 sobre 10
Obriries la carpeta que conté els teus secrets més íntims? Aquells que durant anys ha emmagatzemat el Règim amb malicioses intencions? Difícil decisió. De vegades és millor no saber o – millor encara – no voler saber.
Aquesta és la disjuntiva a què s’enfronten Mònica i Florentin a «Una casa a l’Est», escrita i dirigida per Laura Mihon. Aquesta obra que ens presenta el Teatre Tantarantana forma part del III Cicle de Companyies Independents en Residència – El Cicló que té l’objectiu de donar suport a companyies independents i autogestionades com el Col·lectiu La Santa que ja hi va participar l’any passat, així com Casa Real, Cia, La Calòrica, Ignífuga i Dara.
«Una casa a l’Est” parla de la influència del passat en el present i en la nostra manera de ser i de fer
«Mónica i Florentin tornen a casa dels seus pares per buidar-la i posar-la a la venda. Una casa d’un país estranger que amaga els records i secrets familiars. Un país de l’Est, ex comunista, on s’ha decidit treure a la llum dos milions de dossiers personals, escrits per delators i col·laboradors durant l’antic règim. La casa i els dossiers acabaran submergint els germans en un viatge de tornada als seus orígens per descobrir la història de la seva família i de tot un país»
La situació que planteja “Una casa a l’Est” s’emmarca en un fet concret. El 2005, el govern romanès va permetre als seus ciutadans consultar el dossier personal on s’amagaven tots aquells «secrets» íntims que el règim tenia sobre ells. Bona part d’aquesta informació va ser subministrada per coneguts, veïns, amics i, fins i tot, familiars. Què som capaços de fer per por o necessitat? Fins i tot delatar els éssers estimats? Quines són les nostres opcions? Quedar-se i suportar la pressió o fugir del país?
Encara que no es diu de forma explícita, donem per fet que el país on se situa l’acció és Romania on va néixer l’autora, Laura Mihon. Els seus pares van emigrar a Espanya quan ella tenia quatre anys i aquí es van quedar. El text no només conté informació autobiogràfica sinó que també aporta el testimoni d’altres víctimes del règim romanès.
El fil argumental es divideix en dos. Per una banda, en temps present, Mònica i Florentin tornen al seu país d’origen per vendre la casa familiar. Allà, davant dels objectes i records dels pares confronten la seva opinió sobre la veritat. Ella necessita saber, ell no. El passat no importa, només el futur, defensa Florentin. Gràcies als freqüents flashbacks descobrim poc a poc què va passar. Com eren els pares? Qui era aquell oncle de qui tant n’havien sentit parlar? On és ara?
Per una altra banda, a través dels ulls de l’estricte guardià de secrets – el gris arxiver que sense miraments llegeix els dossiers -descobrim petits fragments d’històries personals que contribueixen a crear una imatge de conjunt.
Les dues trames es creuen contínuament fins al punt de fer-nos perdre el fil, en algun moment no sabem on som. Adrià Olay i Arántzazu Ruiz encarnen diferents personatges: els germans Mònica i Florentin, els seus pares i també alguns dels protagonistes dels dossiers. Una escenografia ben resolta però que és alhora magatzem i menjador de casa dels pares de Mònica i Florentin no ajuda a situar-nos millor.
Les actuacions són correctes però tenim la sensació que es queden a mig camí perquè el tema i els personatges donen per a molt més. Destaca l’esplèndida interpretació de Pau Sastre en el paper del mediocre arxiver: la bata llarga, la manera de caminar, el posat i, sobretot, l’actitud. Quasi un espectre soterrat per tones de paper. Com ell mateix diu assenyalant els dossiers: «Tots ells són testimonis».
Darrera del relat en primer pla de la història familiar de Mònica i Florentin i dels petits bocins d’altres vides, “Una casa a l’Est” planteja dos temes essencials: l’ineludible pes del passat en el present i el dret a la intimitat, preservat per la Constitució de molts països com el nostre. Per desgràcia, és massa freqüent que aquest dret sigui vulnerat sistemàticament per alguns governs – independentment de la seva ideologia – i usat com a eina de repressió per aconseguir allò que no s’obtindria d’altra manera.
Sense poder-ho evitar, rememorem fets que ens resulten més propers: una guerra civil, una dictadura que va durar quaranta anys i de la qual encara tenim seqüeles. Tan de bo poguéssim garantir que no tornaran a passar però per aconseguir-ho hem d’estar disposats a aprendre dels nostres errors. I això només és possible si recordem allò que vam fer malament per no tornar-hi a caure.
Dades tècniques de “Una casa a l’Est” – Teatre Tantarantana
- Dramatúrgia i direcció: Laura Mihon
- Intèrprets:
Arántzazu Ruiz
Adrià Olay
Pau Sastre - Producció: Col·lectiu La Santa, Tot Produccions i Teatre Tantarantana
