Valoració: 10 sobre 10
A Els Vespres de la Beata Verge un pare ens explica la seva relació amb el seu fill. Un fill que se surt dels tòpics, de la normalitat que ha conegut fins aleshores. Un fill amb qui ha tingut una relació plena d’alts i baixos, perquè l’excepcionalitat fa que, per als pares, sigui difícil entendre’l.
Els Vespres de la Beata Verge ens explica la relació d’un pare amb el seu fill
Oriol Genís es posa en la pell d’aquest pare que vetlla el fill mort, al costat d’una sala d’autòpsies, on jeu el cadàver. Un pare que comença a recordar, en veu alta, la relació especial que ha tingut amb el fill. Un monòleg d’Antonio Tarantino, traduït per Albert Arribas, amb molt encert. El llenguatge utilitzat recrea el napolità original. Oriol Genís omple les paraules de vida. Els hi dóna ànima.
“Els diners et plouen a sobre, com un manà.”
Un monòleg interior, en veu alta, que fa aparèixer altres personatges: la mare, policies, amics, clients del bar… I Oriol Genís, sense perdre mai el paper del pare, els imita. Un home que ens explica el que ha viscut.
“Però, cony, quantes germanes té, ta mare?”
El fill és una barreja de puta barata i model elegant. Es mou amb moviments felins i plens de gràcia, però la roba el traeix. I, malgrat tot, és com una bella estàtua grega de Fídies, un noi amb un cos esplèndid que ho sap, i ho aprofita.
“La Beata Verge Puteta… així li diuen al teu fill.”
El pare i el fill es retroben en la mort del fill. La revisió de la relació amb el fill durant els darrers anys serveix perquè el pare arribi entendre’l… entendre’l i empatitzar amb ell. Anar més enllà del que era evident.
Oriol Genís fa una interpretació sublim del monòleg
L’omple de vida, d’esperit. Li dóna molta força. Passa de la comèdia a la tragicomèdia, i de la tragicomèdia a la tragèdia. A estones, ens sembla veure una pel·lícula neorealista de Rossellini, de De Sica, de Fellini… en blanc i negre. Un blanc i negre trencat, només, pel vestit vermell del fill, interpretat amb molta tendresa per Roger Vilà.
Els Vespres de la Beata Verge parteixen d’un text que, per si sol, ja és ple de llum. La direcció de Jordi Prat i Coll sap fer que aquesta llum brilli en un escenari que, durant una bona estona, és gairebé fosc. En Jordi Prat i Coll sap aprofitar aquest text vibrant i commovedor i fer que l’Oriol Genís i en Roger Vilà encara el facin brillar molt més.
Els Vespres de la Beata Verge és un muntatge en estat de gràcia.
