Crítica: Zoo de vidre – T. Akadèmia

Nota: 8 sobre 10

Viure d’esperances i falses il·lusions ens torna fràgils, trencadissos com el vidre. Així són els personatges de «El zoo de vidre» que ens ofereix el teatre Akadèmia sota la direcció de Boris Rotenstein. Aquesta coneguda peça de teatre del dramaturg americà Tennessee Williams es va estrenar a Broadway el 1945 i s’ha representat en múltiples ocasions.

L’obra, de caràcter autobiogràfic, narra la història de la família Wingfield. Amanda, mare i matriarca, va ser abandonada pel marit i ha criat sola els seus dos fills a qui sobreprotegeix gairebé fins a ofegar-los. No els sobren els diners. El pare treballava a Telefónica i preferia «les llargues distàncies». Ella s’ha estancat en un passat esplendorós que ja no tornarà. Tom, el fill gran, l’alter ego de Williams, és alhora protagonista i narrador. Treballa en un avorrit magatzem de sabates però vol ser escriptor; li diuen Shakespeare.

Per això, escriu d’amagat durant el descans. Tem semblar-se al seu pare però no sap què fer per evitar-ho. Com ell, també desitja fugir. La fràgil i tímida Laura que, a causa d’un petit defecte físic, s’ha refugiat en el seu món interior i col·lecciona petites figuretes d’animals: el zoo de vidre. I, per últim, Jim, el company de feina de Tom amb qui l’Amanda vol casar la Laura perquè necessita algú que les mantingui quan marxi en Tom. El suposat pretendent estudia a les nits perquè està convençut que això l’ajudarà a triomfar: viu el somni americà.

Una obra de teatre de Tennessee Williams que emociona i impacta des del minut zero

L’obra, però, no és només el retrat de la família Wingfield sinó també el d’una època marcada per la crisi financera del 1929 i la II Guerra Mundial que va castigar especialment els més pobres.

Els actors defensen amb solvència els ben construïts personatges de l’obra de Williams. La bona dicció, la seva capacitat de transmetre els sentiments dels protagonistes i l’alta qualitat interpretativa els fan del tot creïbles.

• Mercè Managuerra (Amanda). Esplèndida i convincent amb el seu vestit rosa i monyo de senyora elegant. Viu amargada perquè ha vist passar la joventut i se sent estafada per una vida que no és la que es mereix ni la que havia somiat. Pateix pels seus fills, sobretot per la Laura que sense estudis ni marit té un futur incert.
• Jordi Robles (Tom). És el narrador i el propi autor. Recolzat en una columna, mentre fuma una cigarreta rere l’altra, ens parla amb un to pausat de les seves pors i els seus somnis, de la complicada relació amb la seva mare i l’afecte que sent per la seva germana Laura. Es mou entre dos plans. Per una banda, rememora el passat amb una certa distància però alhora forma part del present, com el protagonista que també és.
• Alicia Lorente (Laura). Per mi, la millor. Viu acomplexada a l’ombra de l’esplendor passat de la seva mare i el seu seguici de pretendents. Ella, en canvi, no en té cap. “Qui vols que em vingui a veure, mare? Ningú em vol a mi” Tota ella és timidesa, dolçor, fragilitat, inseguretat: la veu, el caminar, els moviments, el posat, la mirada… Gairebé transparent, com els seus animalons de vidre.
• Jordi Velasco (Jim, el company de feina de Tom), potser el menys encertat en la seva actuació. És un jove irlandès convençut de la bondat del somni americà, que contrasta amb la frustració que viu la família Wingfield.

«El zoo de vidre» és una obra de teatre basada en la paraula. A través dels elegants diàlegs anem descobrint la personalitat dels personatges. L’escassa acció es desenvolupa íntegrament dins la casa dels Wingfield, al menjador i l’habitació de la Laura. Tot i que en algun moment, es trasllada al terrat o a la cuina, no veiem les estances. De fet, no cal veure-les, n’hi ha prou amb imaginar-les. A escena, els mobles són escassos. Només dues cadires a la primera part i un sofà, a la segona.

El ritme de l’obra, que dura més de dues hores, és lent. La primera part – en què intervenen Amanda, Tom i Laura – és més ágil perquè mare i fill protagonitzen alguns moments àlgids d’enfrontament dialèctic. La segona, que narra la conversa entre Laura i Jim, se’ns fa una mica pesada i es podria haver escurçat sense problemes.

L’original posada en escena dóna el contrapunt just a una estructura narrativa molt seqüencial. Boris Rotenstein ha afegit diferents elements per fer-la més «rodona». No sabria dir si el muntatge és similar o no a la que es va estrenar a Broodway.

El director és present en un lateral de l’escenari durant tota la funció i fa sonar una campaneta que sembla marcar el tempus de l’obra o el dringar de dues copes de vidre. M’ha semblat molt interessant – encara que pot sosprendre- que a vegades els actors parlin sense mirar-se, ni tampoc al públic sinó a la llunyania. Aïllats uns dels altres, cadascú en el seu món. Per fer els canvis d’escena s’apaguen els llums a semblança dels «fundido en negro» de les pel·lícules antigues, com si tanquéssim els ulls per obrir-los en un altre moment del relat. També s’hi han afegit altres efectes com la megafonia, les espelmes, els llums de colors, etc.

“El zoo de vidre” és un obra de teatre com les d’abans, com les de sempre. D’aquelles que sempre ve de gust veure. Basada en l’esplèndid text de Tennessee Williams, descriu de tal manera els personatges que els converteix en reals. Prenent com a excusa els animals del zoo de vidre de la Laura, parla de la fràgil relació dels membres de la família Wingfield, de les seves esperances, desenganys i frustració que contrasten amb el somni americà que es viu a l’exterior.

Segur que tornaré al Teatre Akadèmia.

Fitxa artística de «El zoo de vidre»

EL ZOO DE VIDRE

• Autor: Tennessee Williams
• Espai: Teatre Akadèmia
• Direcció: Boris Rotenstein
• Producció pròpia del Teatre Akadèmia

Intèrprets:

• Laura – Alícia Lorente
• Amanda – Mercè Managuerra
• Tom – Jordi Robles
• Jim – Jorge Velasco