Un adolescent ha d’afrontar la imminent mort del pare a Tot el que passarà a partir d’ara que reposa el Poliorama. Sota la direcció de Glòria Balañà i el text de Joan Yago, a qui coneixem prou bé per la seva col·laboració amb La Calòrica, l’obra es va veure al Lliure de Gràcia el 2023 amb gran èxit. Tant de públic com del sector ja que va rebre el Premi de la Crítica 2024 al millor text.
Tot el que passarà a partir d’ara: un adolescent ha d’afrontar la imminent mort del pare
La vida de l’Eric (Nil Cardoner) es capgira quan l’avisen que ha d’anar amb urgència a l’hospital si vol acomiadar-se del pare, malalt de càncer des de fa 10 anys. Aquest és l’inici d’un accidentat periple nocturn que el porta des del còmode sofà de casa fins a la unitat de cures pal·liatives de l’hospital. Arribarà a temps?
Un trajecte, curt en distancia però dilatat en emocions, que transcorre en diferents temps. Al passat, gràcies als records compartits amb el pare (tardes de sofà, visites a l’hospital, … ) i en el moment present a través d’un recorregut – a mode de road movie – pels carrers de la ciutat. Ple d’incidències com la trobada a l’autobús amb els companys de classe que pot entendre’s com un intent de fugida d’una realitat que no es vol afrontar. O la conversa amb el taxista-coach que està a punt d’atropellar un grup de mariachis que canten en directe a la sala.
Temps i espai són dos elements fonamentals en la trama
La trama discorre entre dues coordenades. El temps, amb constants referències horàries i freqüents salts al passat, i l’espai que ens recorda una de les paradoxes del filòsof grec Zenón. Aquella que diu que per arribar a punt concret s’ha de recórrer la meitat del camí i així successivament. De tal manera que tenim la sensació de no arribar mai al nostre destí.
De fet, ens trobem davant d’un adolescent de 16 anys que pateix la pèrdua d’un ésser estimat just en el moment en què està construint la seva identitat. La qüestió és: Com l’afectarà? Què passarà a partir d’ara?
Com a escenografia, un panell semitransparent de metacrilat que reprodueix els carrers de la ciutat, l’autobús, l’ascensor de l’hospital o l’espai lunar. Una imatge distorsionada i poc definida que permet centrar l’atenció en les paraules de l’Eric.
Una gran interpretació que no arriba a emocionar
Un monòleg intens, ràpid, amb freqüents canvis de registre que mostra que Nil Cardoner és un gran intèrpret. Amb molt moviment físic com s’espera d’un adolescent. Malgrat la seva joventut té una dilatada experiència dalt dels escenaris i també a Televisió on es va donar a conèixer amb la mítica sèrie “Polseres vermelles”.
De ben segur que Nil Cardoner tindrà una gran carrera dalt dels escenaris però, en aquest cas, tot i la seva encertada interpretació no va arribar a emocionar-me com m’esperava, sobretot pel tema que tracta Tot el que passarà a partir d’ara: la por i el dolor per la pèrdua d’un ésser estimat. Tots hi hem passat.
He llegit i escoltat moltes opinions favorable de Tot el que passarà a partir d’ara, avalades pels premis rebuts, però permeteu-me que aquesta vegada no coincideixi amb l’opinió general.
- El que més m’ha agradat: el tractament del tema.
- El que menys m’ha agradat: no he aconseguit emocionar-me amb l’obra.
