Decadència, escrita per Steven Berkoff i dirigida per Glòria Balañà, és una sàtira mordaç i desacomplexada sobre la hipocresia de les classes altes. Amb una llengua afilada i una posada en escena precisa, l’obra retrata la brutícia moral amb una elegància incòmoda. L’espectacle destaca pel text —traduït per Neus Bonilla i Carme Camacho— i per un dispositiu escènic senzill però carregat de significat. Les interpretacions són correctes, sense estridències, i mantenen el pols del muntatge.
Decadència: la vulgaritat de l’elit disfressada de refinament
L’obra ens situa a l’Anglaterra dels anys 80, però les seves punyides són atemporals. Berkoff construeix una dissecció feroç de l’aristocràcia: egoisme, cinisme, racisme, i una mena de superioritat moral autosatisfeta. Balañà opta per una direcció neta, sense eufemismes ni artificis innecessaris. Tot es diu. Tot es mostra.
La traducció al català manté el to dens i poètic del text original, amb girs cruels i una riquesa lèxica que eleva la brutalitat del contingut.
Un marc al sostre per retratar la decadència com una col·lecció d’art
Un dels recursos escènics més suggerents del muntatge és el marc suspès al sostre, dins del qual van desfilant quadres —retrats clàssics, escenes pictòriques que evoquen riquesa, poder i tradició. Aquesta “passarel·la d’imatges” funciona com un contrapunt visual que reforça la crítica: la decadència, en aquest cas, no és només moral, sinó també estètica.
És com si els personatges habitessin dins d’un museu de la seva pròpia misèria disfressada de cultura. Aquest marc actua com a finestra al subconscient de l’elit: el passat glorificat que sosté un present podrit. Un detall escènic subtil però carregat de simbologia.
Martínez i Alamany: solidesa interpretativa sense excessos
Els intèrprets, Carles Martínez i Míriam Alamany, assumeixen amb professionalitat el repte verbal i físic que exigeix Berkoff. Mantinguts dins d’un registre mesurat, defugen l’excés i l’histrionisme, optant per una línia més sòbria. Aquesta contenció funciona en molts moments, però en d’altres pot deixar l’espectador amb la sensació que el text demanava més risc, més carn.
Dit això, la dicció és clara, el to ben sostingut i el treball corporal, meticulós. No desentonen, i sostenen amb dignitat el pes d’un text tan potent.
Una obra incòmoda i necessària
Decadència no busca agradar. Busca mostrar. I el que mostra és lleig, però real. La direcció encerta en deixar que el text sigui el protagonista, i que la forma escènica —senzilla però plena de detalls com el marc visual— hi jugui en complicitat. És una proposta que no ofereix refugi, però sí reflexió.
- El que més m’ha agradat: El text intel·ligent, demolidor, brillant. El marc superior amb els quadres, que aporta una lectura estètica i crítica molt poderosa.
- El que menys m’ha agradat: La interpretació, tot i ser sòlida, es queda en una zona segura. El text demana un punt més d’intensitat, d’incomoditat viva.
