Dones lliures fa un repàs històric i cronològic de la vida de dones reals que van lluitar contra el franquisme a finals dels 60 i 70.
Dones que van acabar empresonades a la presó de la Trinitat, a Barcelona; un centre comandat per monges que actuaven com les seves inquisidores amb un objectiu clar: netejar-los la ment d’idees “roges” i encarrilar-les pel camí recte i cristià. Per això, la majoria de les preses eren noies joves i universitàries el “delicte” de les quals no havia estat cap altre que repartir octavetes o participar en manifestacions.
Dones Lliures compta amb testimonis que trenquen el silenci
La proposta escènica ens presenta diferents dones, persones reals que la companyia La Voz Ahogada ha entrevistat per recollir el seu testimoni, i que cobren vida a l’escenari gràcies a la interpretació de les dues actrius protagonistes. Veiem passar personalitats, energies i records diferents que ens dibuixen aquesta part de la història silenciada i menystinguda durant dècades.
Perquè en el franquisme van passar moltes coses, massa… I l’empresonament de les dones va quedar com un fet més, gairebé invisible. Però la vida de totes elles va quedar truncada per aquell tancament en què eren tractades com una plaga a combatre.
En aquest procés van patir tortures i vexacions dins la comissaria de la Via Laietana, un lloc que segueix avui en actiu i que va ser el símbol de la repressió. Una comissaria que hauria d’estar tancada i convertida en memòria històrica, però allà segueix, dempeus, amb una placa que recorda les víctimes i que s’ha hagut de reposar 15 vegades perquè “algú” la trenca o la crema. El feixisme, tristament, segueix latent a la nostra ciutat.
El nus a la gola i l’ombra dels “pedaços”
L’obra recorre el tardofranquisme mostrant-nos veus que avui segueixen fortes i orgulloses, però també d’altres a qui encara els tremola la veu i senten un nus a la gola en recordar-ho. El dolor i l’abús de poder van ser la sintonia d’una època que, a dia d’avui, segueix oculta i present a les nostres institucions.
Es tracta de teatre documental que no es centra en el dramatisme ni en el victimisme, sinó en el relat real. Resulta molt efectiu el contrapunt del personatge feixista que va fent el dibuix cronològic; aporta un to satíric que demostra que l’ombra de Franco segueix entre nosaltres.
Perquè, com bé diuen a l’obra, “Franco no va morir: va esclatar en pedaços”, i aquests pedaços formen part de l’Estat que es va fundar després de la seva mort.
El pes de La Model
La Voz Ahogada ha aconseguit crear un espectacle ple de veritat que recupera la dignitat d’aquelles persones els drets de les quals van ser vulnerats. Com diuen al muntatge: per poder passar la pàgina de la memòria històrica, abans hem de llegir aquesta pàgina.
Veure “Dones lliures” a la presó de La Model de Barcelona, on també hi va haver un mòdul per a aquestes dones, fa que l’obra prengui encara més força. Ara ocupem aquests passadissos com a espectadores però, fins fa no gaire temps, aquests murs eren testimonis de la persecució d’innocents que només perseguien la llibertat.
- Allò que m’ha agradat més: El repàs històric i cronòlogic, sense caure en dramatismes ni victimismes.
- Allò que m’ha agradat menys: Res. Trobo que és una peça molt ben construïda, interpretada i documentada. Enhorabona.
