Una Moscou que es desdibuixa entre la sàtira i la fantasia. El mestre i Margarita és una adaptació monumental de la novel·la de Mikhaïl Bulgàkov que ens arriba al Lliure amb una força escènica desbordant.
La posada en escena juga amb el realisme i l’absurd, amb l’ombra i la llum, convertint-se en una experiència teatral que és alhora reflexiva, delirant i políticament punyent. No és només la història d’un amor perseguit, sinó una al·legoria sobre el poder, la llibertat i la fragilitat de l’ésser humà.
El mestre i Margarita: una dramatúrgia entre el caos i el símbol
A El mestre i Margarita, la narrativa es fragmenta, es multiplica i es reescriu davant nostre. L’obra ens arrossega d’un escenari a un altre —de la Moscou estalinista al relat bíblic, de l’amor apassionat a la irrupció demoníaca— amb una energia vertiginosa. La dramatúrgia abraça la complexitat de Bulgàkov sense perdre claredat: cada escena és un món complet, una provocació intel·lectual i una experiència sensorial.
Una escenografia exuberant i inquietant
El disseny escènic és un dels grans encerts del muntatge. La Moscou del Lliure és un espai ple de trampes, portes que s’obren a l’impossible, transformacions que fan visible l’absurd i la por. L’ús de la il·luminació i la projecció genera atmosferes que passen del realisme sòrdid a la fantasia fosforescent sense trencar la unitat. És un espai viu, mutant, on el teatre es converteix en màgia i en miratge.
Una reflexió sobre el poder i la llibertat
El mestre i Margarita és una denúncia i, alhora, una celebració de l’imaginari com a espai de resistència. Parla d’un temps marcat per la censura i la repressió, però ho fa des de l’humor, l’amor i la fantasia desbordant. Margarita esdevé aquí la força insubornable, la dona que desafia les lleis del món per salvar el seu Mestre. I Woland i el seu seguici ens recorden que la veritat no és mai còmoda ni unívoca.
És una obra que ens interpel·la avui: enmig de la por i la manipulació, quina és la nostra capacitat de resistir, de riure, de creure i d’imaginar?
- El que més m’ha agradat: la capacitat del muntatge per conjugar l’excés i la precisió. El repartiment brillant, la potència escenogràfica i la fidelitat a l’esperit irreverent de Bulgàkov fan d’aquesta peça una experiència teatral irrepetible.
- El que menys m’ha agradat: potser la durada i la densitat poden exigir un esforç extra a l’espectador, però és un viatge que val absolutament la pena.
