El tigre, escrita i dirigida per Ramon Madaula, és una comèdia a dues veus que reflexiona, amb intel·ligència i ironia, sobre la felicitat, les teràpies d’autoajuda i les contradiccions que tots arrosseguem. Amb David Olivares i Mercè Martínez com a únics intèrprets, l’obra es construeix des de la paraula i l’escolta, des del contrast entre dues maneres d’estar al món.
El tigre: una trobada entre el somriure i el malestar
El tigre planteja una situació aparentment senzilla: una fotògrafa acudeix a una sessió de coaching personal. A partir d’aquesta premissa, Madaula articula una conversa entre dues personalitats oposades, però que es necessiten: una, convençuda que la felicitat es pot entrenar; l’altra, desencantada i crítica davant de qualsevol recepta emocional.
No hi ha acció externa, però sí una gran tensió interna, que es desplega a través del diàleg, de la resistència, de la complicitat i, sobretot, de l’humor. És una comèdia que no busca només fer riure, sinó interpel·lar des del riure.
Una escenografia funcional per deixar espai al diàleg
L’escenografia és senzilla però eficaç: un espai neutre —pot ser un despatx, una consulta, una sala de coaching— que no roba protagonisme al que és essencial: el diàleg. Aquesta elecció escènica permet que cada gest, cada silenci i cada gir verbal adquireixi pes i profunditat.
La llum i el so també actuen amb discreció, però amb precisió, marcant els canvis d’estat emocional, els moments de desconnexió i els viratges inesperats del text.
Olivares i Martínez: una parella escènica en estat de gràcia
David Olivares interpreta el coach: carismàtic, segur de si mateix, amb una veu modulada i una presència tranquil·litzadora. Però a mesura que avança la funció, va deixant entreveure esquerdes, dubtes, contradiccions. La seva actuació es mou entre la confiança i la fragilitat amb una gran versemblança.
Mercè Martínez, en canvi, fa d’antítesi: crítica, escèptica, aguda. Amb un to més directe i una energia més àcida, porta el pes de la rèplica i del qüestionament. La seva interpretació és contundent però matisada, capaç de passar del sarcasme a l’emoció amb una naturalitat colpidora.
Junts, Olivares i Martínez formen una parella escènica d’alta precisió: s’escolten, es desafien, es donen espai. Hi ha una química clara, però sense efectismes: dos intèrprets al servei del text, de la idea i de l’altre.
Una comèdia sobre la felicitat que fa pensar
El tigre juga amb la paradoxa: és una obra lleugera en el to, però amb fons profund. Parla de la felicitat, sí, però no com a objectiu, sinó com a construcció social, com a trampa, com a expectativa que ens col·lapsa.
Madaula aconsegueix esquivar el discurs moralitzador i ens convida, simplement, a mirar des d’un altre angle. A riure’ns d’allò que volem canviar, però també d’allò que no entenem. I en aquest equilibri entre crítica i comèdia és on rau la força de la proposta.
- El que més m’ha agradat: La complicitat entre els dos actors i el ritme del text, que combina reflexió i humor sense forçar cap dels dos registres. També la capacitat de fer-nos riure mentre qüestionem les nostres pròpies certeses.
- El que menys m’ha agradat: Potser li manca un gir final més contundent o un punt de risc formal. És una obra que brilla pel diàleg, però que es manté sempre en un to segur. Tot i això, aquesta tria de contenció també forma part de la seva coherència.
