Camil Clot va ser un dels músics independents més brillants de la Barcelona de finals dels 90, però un dia va desaparèixer i ningú en va saber res més. Vint anys després, l’autor d’aquesta obra va iniciar un procés d’investigació per esbrinar qui va ser realment aquell músic desconegut i què li va passar.
Em dic Josep per 3a temporada a la Sala Flyhard
L’obra, escrita i dirigida per Marc de la Varga, se sent a casa a la Flyhard i es nota amb les recurrents referències que s’hi fan durant el transcurs del muntatge. Estem davant de -podríem dir- “meta meta meta teatre”; els actors fan d’ells mateixos i dels seus personatges, depenent del moment, i el personatge d’un d’ells és, a més a més, l’autor de l’obra, i al llarg de l’obra es va descrivint el seu propi procés de creació…, en fi, sona molt enrevessat, però, quan hi ets, funciona molt bé i s’entén tot.
Em dic Josep és una obra en format documental, que explora els límits del teatre i ens fa ballar tota l’estona entre la realitat i la ficció. Els actors i els personatges es confonen i difuminen fonent-se en una mena d’espiral en el que et sembla que et perds però no, que t’accelera, et fa riure, es para, respires, et fa patir.
Està estructurada en cinc moviments que intencionadament et fan passar de l’eufòria màxima a la tristesa o la sensació de buit, emocions característiques del trastorn bipolar, tema de fons de l’obra.
Les interpretacions són magnífiques
La Plans, interpretant la Maria, mare d’en Camil Clot i d’en Josep, una dona de vuitanta anys del barri del Gornal, és senzillament extraordinària; una mare amb el cigarret sempre a la boca, remugant i estimant, esquerpa i dolça alhora, que resisteix per amor a la seva família, malgrat les desgràcies viscudes i amb la por constant pel que serà del seu fill quan ella ja no hi sigui. Amb una mirada que ens mostra que les persones podem tenir sentiments contradictoris al mateix temps: com a mare, com a àvia, com a parella… I, a sobre, també s’interpreta a ella mateixa amb una naturalitat tan creïble que de vegades et qüestiones l’existència d’un guió.
Tot plegat ens fa riure, ens fa riure molt, i ens emociona, també molt. Com canta en Vallvé: “mola tant… riure plorant”.
En Pau Vinyals, en el paper del “dramaturg”, és el conductor d’aquesta muntanya russa, la bateria de la banda -font d’energia inesgotable, i alhora qui marca el ritme de l’obra-, capaç de passar de dramaturg a Vinyals en el temps d’encendre els llums; ara plora escoltant la història d’en Camil i un segon després és el Pau parlant-nos del guió, encara inacabat. Amunt i avall, complex com un trastorn bipolar, barreja de drama i comèdia que només es pot comprendre allà assegut (aquí escrit, és complicat).
La Barcelona dels 90
El ritme de Em dic Josep ens transporta a les nits infinites de la Barcelona dels noranta, en la qual va viure Camil Clot, encara una mica lluny de ser el destí tan turístic que és avui. Ens fa sentir realment com si estiguéssim al Puerto Urraco, el Magic, el Moog, Zeleste, o el Nitsa, abans dels grans festivals, del “botellón”, i d’O.T, a l’època que els músics començaven en petits clubs de les seves ciutats. En l’esbós d’aquest paisatge intuïm la influència de Daniel Higiénico (Camil i Josep a l’obra), músic que va viure aquella època.
Cantautor, sempre amb un toc d’humor, hi posa la guitarra, i interpreta els dos germans i a si mateix. Durant tota l’obra s’esforcen a destacar amb molt de sentit de l’humor que Higiénico no té formació actoral, però és que no li cal, la seva presència dona frescor i una pàtina de realitat a l’obra i ajuda a fer creïble el documental, és brillant! Ens el podem imaginar cantant El Hombre Cucaracha, de matinada, en qualsevol bar ple de borratxos que l’interrompen… i veig en Camil, per tant, feina aconseguida amb nota.
Per acabar, cal fer referència a l’autor i director de l’obra, en Marc de la Varga, que ha sabut trobar el to i la complicitat amb l’equip, en un text que sembla creat entre tots, on tothom hi ha pogut dir la seva, però que ell ha sabut escriure, ordenar i donar forma de manera genial.
- El que més m’ha agradat: La sensació d’estar en tot moment entre la realitat i la ficció i d’estar dins i fora l’obra.
- El que menys m’ha agradat: Que només estigui en cartell fins al 29 de setembre.
