Giselle, el gran clàssic romàntic del ballet, arriba al Teatre Condal en una versió fidel a l’original, amb una posada en escena que, tot i ser rigorosa, no acaba de connectar emocionalment amb tota la profunditat de l’obra.
Amb una coreografia tradicional, un repartiment tècnicament sòlid i una escenografia minimalista, aquesta proposta busca recrear la màgia d’un títol imprescindible del repertori, però es queda a mig camí pel que fa a intensitat narrativa i dinamisme escènic.
Giselle: una història d’amor, bogeria i redempció… que costa que respiri
Giselle narra la tragèdia d’una jove camperola que, en descobrir que el seu estimat és en realitat un noble compromès, cau en una bogeria que la condueix a la mort. El segon acte, marcat per l’aparició de les Willies —esperits de noies traïdes abans del casament—, és una joia del ballet romàntic per la seva atmosfera etèria i el seu simbolisme.
Malgrat la potència dramàtica del relat, aquesta producció resulta un pèl continguda. La direcció escènica no acaba de desplegar la profunditat dels conflictes ni d’oferir un veritable viatge emocional. Hi ha una certa distància entre la tècnica dels ballarins i l’ànima de la història, com si l’emoció quedés una mica diluïda entre passos correctes però poc inspirats.
Una escenografia que no acaba d’acompanyar
L’escenografia, gairebé inexistent, opta per un espai nu amb recursos visuals projectats i una il·luminació discreta. Aquest minimalisme podria funcionar com a llenç per destacar el moviment i la dramatúrgia, però aquí no acaba de jugar a favor: li manca capacitat de suggerir atmosferes o d’enriquir la narrativa.
Els canvis d’ambient —del món terrenal al fantasmagòric— no queden prou diferenciats. Tot transcorre dins un mateix pla visual, fet que debilita un dels contrastos més essencials del ballet.
Interpretacions correctes amb espai per a més emoció
La protagonista, una ballarina de gran domini tècnic, ofereix una execució pulcra en salts i girs, però costa que transmeti del tot la fragilitat i el patiment del personatge. En el primer acte, la transició cap a la bogeria sembla una mica accelerada; en el segon, l’espiritualitat de Giselle no acaba de trobar la seva plenitud.
El seu Albrecht mostra força en els solos i una presència escènica consistent, però amb una expressivitat força uniforme. La química entre els dos protagonistes és discreta, fet que resta força a una història que necessita un vincle emocional poderós.
El cos de ball, especialment en el segon acte, demostra una precisió coral remarcable. Tot i això, la manca de ritme i cert estaticisme pesen en l’energia global de la funció.
Un clàssic que demana més risc i una mica més d’ànima
Giselle és un repte escènic i emocional. Aquesta versió al Teatre Condal aposta per la fidelitat i la correcció, però li manca aquell impuls creatiu que la faci realment vibrar. Tot està ben posat, però amb poca intensitat vital. El resultat és un espectacle cuidat però discret, que costa que arribi del tot al cor de l’espectador.
- El que més m’ha agradat: L’ordre i la netedat del cos de ball al segon acte, amb una bona execució dels pas de deux i dels passatges corals. També l’esforç per mantenir-se fidel a l’estètica del ballet romàntic clàssic.
- El que menys m’ha agradat: El ritme massa pausat i la manca d’un fil conductor emocional clar. És una versió que sembla avançar amb una certa inèrcia, sense acabar de fer vibrar. Potser hi caldria més llibertat creativa, més empenta emocional, més veritat escènica.
