Impossible torna aquest any a la Sala Atrium, i es podrà veure a la cartellera fins el 23 de febrer. L’obra és una adaptació de la novel·la d’Erri de Luca, sota la direcció de Ramon Simó, el muntatge ens presenta el procés d’interrogatoris en què un jove jutge intenta culpar un delicte a un vell revolucionari.
Torna Impossible d’Erri de Luca a la Sala Atrium
Impossible ens fa un retrat molt complet d’una instrucció judicial i ens fa reflexionar sobre el paper de la justícia, el significat de la paraula “traïdor” i com la premsa influeix en els judicis. L’obra se centra en els interrogatoris a un exmilitant polític, acusat d’haver comès un homicidi en plena muntanya.
L’acusat, membre d’una organització política revolucionària en el passat, va ser empresonat pel testimoni d’un excompany penedit, el mateix que va aparèixer mort en circumstàncies misterioses al lloc dels fets.
La justícia busca imputar-li un cas en què no hi ha proves clares, recolzant-se únicament en el seu passat com a activista polític i la relació amb la víctima. Entre tot aquest enrenou hi ha un element clau: les cartes que l’home escriu des de la seva cel·la l’aïllament a la seva enamorada.
Impossible qüestiona la llibertat que proposa la justícia i el comunisme
Lluís Soler encarna a la perfecció el paper d’acusat, i és capaç de sostenir-lo durant tota l’obra. Ell s’enfronta a un jutge jove, interpretat per Bernat Quintana, que busca trobar la veritat sense proves concluents. Impossible enfronta a dos personatges completament oposats: la veu de l’experiència contra un jove inexpert, i un tercer que ho observa tot, l’advocat.
Tot i que les postures de l’interrogador i l’acusat són contraposades, els dos són convincents. Ens fan ballar el cap i ens fan dubtar de la veritat de la història.
Impossible ens confronta la utopia liberal que busca la justícia i les condemnes comeses en benefici dels altres. Però també entra un tercer element, que és la muntanya, aquell lloc on no arriba la llei i on no hi ha guanyadors.
Una adaptació de l’obra d’Erri de Luca que ens ha convençut
Amb Impossible pots experimentar en primera persona aquells inetrrogatoris que surten a les sèries policíaques. És una obra profundament impactant i molt fidel a l’estil narratiu característic d’Erri de Luca. El director, Ramon Simó, ha sabut com aconseguir mantenir la intriga durant tota l’obra i rebaixar-la en certes ocasions amb tocs d’humor, fet que agilitza la història.
Els personatges estan perfectament definits, cada un d’ells encasellat en rol clar i precís. Les intervencions dels tres actors són naturals, gairebé orgàniques, i sense diàlegs innecessaris. De fet, l’advocat, interpretat per Guillem Albasanz, passa gran part de la funció sense dir res, però fins i tot aquests silencis construeixen l’atmosfera de tensió de l’interrogatori.
A més del bon text i l’encertada direcció de Simó que crea aquest clima d’intriga, l’escenografia ha estat molt encertada. L’espai és minimalista, amb els elements justos per per situar els diferents espais: una sala d’interrogatori, una cel·la i un restaurant. A Impossible, el protagonista és el text, i això ens ho deixa ben clar.
- El millor de tot: el text i les interpretacions.
- El pitjor de tot: en alguns moments hi ha diàlegs que es diuen molt de pressa i dificulta l’enteniment.
