La mà és una nova adaptació d’un text de Martin McDonagh, un clàssic ja dins els teatres de FOCUS. Si fa unes temporades vam gaudir de La Calavera de Connemara, ara La Villarroel acull La mà, un altre text surrealista, obscur i un humor absurd que ens fa esclatar de riure.
La mà, una comèdia obscura amb personatges hilarants i situacions surrealistes
La mà és una de les millors propostes per aquesta temporada de Halloween. I és que té tots els elements típics de l’obscuritat i diversió propis d’aquesta època: una estètica obscura i tenebrosa, una trama macabra i surrealista i uns personatges que semblen sortits de la ment d’un pertorbat.
Martin McDonagh és un dramaturg expert a crear peces d’humor negre, macabre i absurd. I a La mà això és el que ens trobem. Tot comença a l’habitació d’un hotel decadent on es troba un home amb molt mala pinta al que li falta una mà.
El trauma d’haver perdut la mà fa que faci 27 anys que la cerca pel món sencer. I, avui, ha arribat a aquest petit poble on una parelleta jove li ha assegurat que té la seva mà. A partir d’aquí, comença tota l’aventura i la bogeria que té lloc en la mateixa habitació d’hotel.
Un bon equip interpretatiu, on destaca l’Albert Prat
Pol López és el protagonista d’aquesta comèdia. Una vegada més, es posa sota la batuta de McDonagh per interpretar a un dels protagonistes. La seva actuació és molt bona, amb una mirada i una actitud que esgarrifa i posa els pèls de punta. A més, els moments còmics són la seva especialitat: no cal que digui res, només amb una queixa i un moviment corporal, tota la platea esclata a riure (de fet, a una noia de la fila de darrere li va entrar un atac de riure que ens va encomanar a tots!). I en Pol no va dir res, només va protestar i es va moure per l’escenari. Boníssim.
Però l’Albert Prat fa un paper IMMENS. Ja d’entrada, el vestuari escollit és massa bo. Ens ajuda a conèixer a aquest personatge còmic, simple, però macabra. El moment del seu monòleg és, per a mi, el millor de tota l’obra. Quan comença a divagar sobre la matança a les escoles… Encara ara, quan ho recordo, no puc evitar riure! Aconsegueix crear un personatge dual que es mou entre l’humor i la por, la bondat i la bogeria. Fa pena, però, alhora, causa rebuig i esgarrifa. Em va encantar.
Un bon ritme des de l’inici fins al final
La mà comença amb un tret a l’habitació. I, des de llavors, l’acció no es deté. Sí que és cert que hi ha algunes escenes que són una mica massa llargues i algunes bromes, sobretot entre la parella jove, que no acaben d’entrar del tot bé. Però, en general, és una comèdia divertida, esbojarrada i macabra que et farà riure, passar una bona estona i gaudir d’aquesta emoció estranya que generen els personatges obscurs i una mica psicòpates.
- El que més em va agradar: El personatge del recepcionista interpretat per Albert Prat. El vaig trobar original, diferent i molt, molt, còmic.
- El que menys em va agradar. Hi ha escenes, com quan la parella està agafada als radiadors, que és un pèl llarga i hi ha massa crits. Això fa que sigui una mica estrident. Però llavors apareix el recepcionista i fa el seu monòleg, amb el que ho arregla tot.
