El Teatre Lliure de Gràcia ha programat per aquesta tardor una reinterpretació del clàssic “Little women” de Louisa May Alcott, dirigida per Lucia del Greco.
Totes les que tenim al cap el referent de la novel·la o d’alguna de les múltiples pel·lícules que se n’han fet, al llarg de la història del cinema, pensem en aquelles quatre noies joves, germanes, que s’estimen, i s’odien, de vegades, però sobretot s’estimen. I aquella mare, entranyable, lluitadora.
Bé, oblideu tot, això no té res a veure amb el clàssic. És molt important que ho tinguem en compte quan ens apropem al carrer del Montseny i entrem en la sala, -no aneu a veure una versió de “Mujercitas”, no aneu a respirar amor ni complicitat.
Little women pren com a punt de partida el clàssic per mostrar una altra cara de les joves
Little women de Lucia del Greco pren com a punt de partida aquesta obra, per agafar quatre figures femenines, que van viure en una novel·la del segle XIX -i fora d’ella, ja que l’escriptora americana es basa en ella mateixa i les seves germanes-, per mostrar una altra cara d’aquestes joves: una part fosca.
Les posa en gàbies daurades i ens les mostra exposades al món, al desig dels homes, complaents i absolutament entregades a la mirada externa. Són prostituïdes, en certa forma i es mostren les enveges i les diferències entre elles.
La sensació que ens dona és amarga, trista, se’ns presenten uns personatges desgraciats i manipulats, com titelles. Tota la força de l’obra recau en una estètica molt estudiada, de noies vestides de rosa però que volen agradar tota l’estona, amb llaços, lligues i tacons de ballarina (nines o putes?).
Escenografia impactant
L’escenografia és realment impactant, la música de fons força angoixant i la interpretació de les 4 noies i el jove Laurie, tot i que els seus rols són francament repulsius, és molt bona. Els personatges es mouen per la sala amb moviments sensuals, obscens, animals.
El jove Laurie (totalment irreconeixible si li busquem un paral·lelisme amb el de la novel·la) parla en anglès, no acabem d’entendre el perquè ja que es dóna per suposat que tot el públic l’entendrà, una mica esnob o elitista; no té perquè ser així. En resum, la sensació que ens embarga des de l’inici i que no ens abandona, és de confusió i tristesa.
L’experiment de Lucia del Greco és molt valent, molt transgressor, una crítica ferotge a la tradició, però potser seria més adequat posar-li un altre nom, un de diferent que no associem gens ni mica amb aquella obra tendra i emotiva.
- El que més m’ha agradat: la interpretació dels actors.
- El que menys: no entendre res.
