La casa de Bernarda Alba és una de les obres més conegudes de Lorca però potser no recordeu Poncia, la criada que assisteix amb impotència el drama familiar que acaba amb el suïcidi d’Adela, la filla petita de Bernarda. Aquesta tragèdia és l’inici de Poncia que podeu veure ara al Teatre Goya.
Luis Duque dona vida i veu pròpia a Poncia
L’autor i director Luis Luque pren els fragments d’aquest personatge – que podem qualificar de secundari – per donar-li identitat pròpia. Com en una mena d’spin off de la peça original, Poncia aporta una mirada tangencial i alhora també des de dins del mateix conflicte.
Si vau veure Lolita en el paper de la Colometa a La Plaça del Diamant ja sabeu que imatge folklòrica de Lolita que mostra la TV desapareix dalt d’un escenari. La interpretació de Lolita Flores és intensa però també continguda.
Pura emoció que transmet amb una ben modulada veu, sense sobreactuació. L’acompanya amb expressiva gestualitat, un sobri i fosc vestuari i alguns elements simbòlics com el bastó de Bernarda o les cendres d’Adela. És de destacar també la música a càrrec de Luis Miguel Cobo.
Excel·lent interpretació de Lolita Flores: sentida i continguda
Com en un trenca-closques, Poncia s’adreça als personatges d’aquesta obra de Lorca en diferents escenes. Començant per Adela a qui Poncia dedica paraules plenes d’amor, pena, impotència, penediment i culpa. Un gran ventall d’emocions que Lolita expressa a la perfecció.
Què podia haver fet Poncia per evitar el tràgic desenllaç? En el fons, no hauria pogut fer res perquè ella només és una criada, com li recorda sovint Bernarda. La seva única funció és servir i sobretot callar. Un silenci que li remou les entranyes.
Els retrets, la ràbia i l’odi els reserva per a la intransigent Bernarda que manté captives les seves filles, amb l’inútil intent de mantenir-les lluny de qualsevol mascle. Els seus esforços no serveixen per res. I també per a la filla gran, l’egoista Angustias que serà l’escollida per casar-se amb l’enemic. L’home encarnat per Pepe “El Romano”, que podia ser qualsevol altra persona ja que és només un arquetip.
A través dels fragments de Poncia que Luque ha extret de l’obra de Lorca, reconstruïm la tragèdia de les filles de Bernarda Alba. Amb un espai escènic, de Mónica Boromello, que destaca per la seva subtilesa i elegància. Grans cortines translúcides i llums de diferents colors que ens acompanyen per les diferents escenes, separades per un “fundido en negro”.
Poncia reivindica la llibertat d’escollir de les dones
A la part final de l’obra, Poncia recupera la pròpia veu, per mostrar-nos l’ànima i tot allò en què creu. Ens parla d’amor i sexe, d’educació i classes socials, de la vida en parella que les filles de Bernarda no han tingut ni tindran mai. Reivindica la llibertat de les dones en una societat repressiva en què manen els homes. Un món en què les dones han d’obeir. Sense adonar-se totes són una mena de serventes.
Nacer mujer es una gran desgracia.
El risc assumit per Luis Luque de treure Poncia de les pàgines de La casa de Bernarda Alba és gran. Podia no haver tingut prou consistència com a personatge fora de l’obra però no és així. En canvi, els fragments del text de Lorca, la preciosa posada en escena i, sobretot, la interpretació de Lolita Flores mereixen un fort aplaudiment.
Apageu els mòbils, si us plau
Per acabar vull explicar un fet que, lluny de ser anecdòtic, és cada cop més habitual al teatre. Tot i els advertiments previs a la funció, durant la intensa actuació de Lolita va sonar un mòbil trencant la seva concreció. Ella, amb elegància, sortir de l’escenari per tornar poc després però ens potser ens hauríem de preguntar el següent: De veritat no podem estar poc més d’1 hora que dura Poncia sense estar pendents del mòbil? No només és una falta de respecte per al professional que està a l’escenari sinó també per a la resta d’espectadors.
- El que més m’ha agradat: la combinació entre la tria del text de Luis Duque, la gran interpretació de Lolita Flores i la preciosa posada en escena.
- El que menys m’ha agradat: no se m’acut res.
