Pura passió, dirigida per Lucia del Greco i interpretada per Cristina Plazas, és una peça teatral intensa i descarnada que parla sobre el desig femení des de la seva forma més obsessiva i despullada. L’obra adapta la novel·la autobiogràfica d’Annie Ernaux amb una posada en escena original, que transforma un motor penjat en metàfora del desig que mou la protagonista.
Pura passió, una dissecció emocional amb accent mecànic
L’escenari ens rep amb un espai blanc, quasi quirúrgic, on destaca un element insòlit: un motor de cotxe penjat al centre. A partir d’aquí, l’obra proposa un viatge introspectiu en què una dona relata l’obsessió que va viure per un home que l’estimava només a mitges, però que ocupava tot el seu univers emocional.
No hi ha una narració lineal, sinó un fluir de pensaments, records i fantasies que Cristina Plazas canalitza amb dolorosa sinceritat. El motor esdevé figura simbòlica d’aquest home inaccessible: fred, metàl·lic, pesant, però imprescindible. Ella, mentre l’observa, el dissecciona o l’ignora, el converteix en eix de la seva memòria.
Una escenografia que converteix el taller en espai íntim
Lucia del Greco aposta per una escenografia contundent i molt poc convencional. El motor, penjat com si fos una peça d’anatomia, genera un contrast amb l’expressió emocional de l’actriu. A mesura que Plazas parla, es mou, manipula peces, es crea una coreografia gairebé ritual entre el cos viu i la màquina inerta.
Els tons blancs de l’escena, la il·luminació precisa i els silencis tensos accentuen la sensació d’autòpsia emocional. És un espai nu, però carregat de significat. La fredor del muntatge potencia la calor del relat interior.
Cristina Plazas: una dona consumida pel seu propi foc
Cristina Plazas ofereix una interpretació impecable: continguda però plena d’intensitat, racional però plena d’emoció. Amb una veu càlida i un cos present, ens arrossega dins d’una història sense acció, però amb un conflicte devastador. No canvia de registre, però sí de profunditat, com si es capbussés cada cop més dins de la seva pròpia pell.
Plazas interpreta no només un personatge, sinó una condició: la de moltes dones que han estimat des del buit, que han esperat una trucada com qui espera un miracle. La seva manera de fer-ho no busca el dramatisme fàcil, sinó la veritat nua. I l’aconsegueix.
Una reflexió sobre el cos, el temps i la dependència emocional
Pura passió no és una història d’amor, sinó una història de captivitat emocional. La protagonista no parla per enamorar-nos: parla perquè no pot no parlar. L’obra és un exercici de memòria, però també de resistència. Una manera de mirar-se enrere i entendre com el desig pot ocupar-ho tot —fins a esborrar-se una mateixa.
La peça planteja preguntes incòmodes: què passa quan estimes algú que no t’estima? Què diu això de tu, del teu cos, del teu temps? És una obra que incomoda perquè mostra sense edulcorar, sense redempcions ni moralismes. I per això és tan potent.
- El que més m’ha agradat: La valentia formal de la direcció i la manera com el motor es converteix en metàfora visual del desig. També la interpretació de Cristina Plazas, que brilla per la seva veritat i la seva capacitat de sostenir una tensió invisible durant tota l’obra.
- El que menys m’ha agradat: Alguns moments poden resultar densos si l’espectador busca acció o moviment, però la proposta no pretén ser fàcil, sinó hipnòtica. Aquesta aposta per l’estatisme forma part de la seva coherència.
