Una intriga clàssica que es reinventa amb humor i ritme teatral. Se ha escrito un crimen arriba al Teatre Apolo com un homenatge ple de complicitats al suspens, al teatre dins del teatre i a la mítica figura de la detectiu aficionada. Una proposta que combina el misteri amb la comèdia i converteix cada escena en un petit joc amb el públic.
Se ha escrito un crimen: una trama entre l’enigma i la paròdia
A Se ha escrito un crimen, la història es desplega entre la realitat i la ficció, en un joc constant de rols, sospites i falses pistes. El que comença com un assaig teatral es transforma en una investigació delirant, on els personatges es confonen i les veritats surten a la llum de la manera més inesperada. La dramatúrgia —àgil i plena d’ironia— equilibra amb precisió el to entre el suspens i la burla del propi gènere policíac.
Una escenografia enginyosa i versàtil
L’escenari de l’Apolo es converteix en un tauler de joc: portes que s’obren a l’imprevist, canvis de llum que marquen el pols del misteri i un ús còmic dels efectes sonors que multiplica la tensió i la rialla alhora. L’escenografia no busca el realisme, sinó l’artifici teatral que accentua el to paròdic i el dinamisme del muntatge.
El joc interpretatiu: entre la caricatura i la veritat
El repartiment de Se ha escrito un crimen brilla amb una precisió gairebé coreogràfica. Cada actor troba el punt exacte entre la caricatura i la versemblança, jugant amb l’exageració sense perdre profunditat. Les mirades, els silencis i fins i tot els errors aparentment improvisats contribueixen a la sensació que tot pot passar.
Aquesta aposta pel metateatre fa que l’espectador sigui còmplice del joc i alhora sospitós dins la trama, una invitació subtil a qüestionar la pròpia percepció del que és real i del que és ficció.
Una mirada al teatre com a joc i misteri
Més enllà del crim fictici, Se ha escrito un crimen reflexiona sobre el propi acte de representar, sobre les mentides del teatre i les veritats que s’hi amaguen entre bambolines. És una obra que reivindica el plaer del joc escènic, la complicitat amb l’espectador i la rialla com a forma d’intel·ligència.
- El que més m’ha agradat: el ritme còmic impecable i la química del repartiment, capaços de mantenir el misteri sense perdre l’humor. La direcció encerta a no prendre’s massa seriosament el gènere i a convidar el públic a formar part de l’enigma.
- El que menys m’ha agradat: alguns gags s’allarguen i perden frescor al tram final, però el conjunt manté el seu encant i la seva energia.
