Supersàpiens ens transporta a un futur pròxim on els humans conviuen amb éssers “optimitzats” —els anomenats super sapiens—, capaços de processar emocions i dades a una velocitat inabastable. A partir d’aquesta premissa, el text juga amb situacions absurdes i dilemes ètics, fent que la ciència esdevingui un mirall del nostre present: la dependència digital, l’ambició per ser millors i la por de quedar obsolets. Tot plegat s’articula amb un humor intel·ligent, ple de dobles sentits i picades d’ullet a la cultura pop i la filosofia contemporània.
Supersàpiens: una posada en escena tecnològica
L’escenografia combina pantalles, projeccions i elements lumínics que transformen l’espai en un laboratori futurista, però sense perdre el toc artesanal del teatre. Els efectes visuals no eclipsen l’acció, sinó que la complementen, convertint-se en un joc escènic que subratlla el contrast entre allò orgànic i allò artificial.
La direcció aconsegueix mantenir un ritme àgil i sorprenent, amb transicions que semblen quasi digitals, però sempre amb un esperit lúdic.
Interpretacions que barregen la fredor tecnològica amb l’emoció humana
El repartiment de Supersàpiens per la seva versatilitat. Els actors es mouen entre el gest robòtic i l’expressivitat humana amb una precisió quasi matemàtica, jugant amb l’exageració per subratllar la frontera entre persona i màquina.
Hi ha moments d’una comicitat molt afinada, però també escenes que colpegen per la seva lucidesa emocional. Aquesta combinació fa que l’espectador no només rigui, sinó que es qüestioni què significa ser “més humà” en un món de sobreintel·ligència.
Una reflexió lúcida disfressada de comèdia futurista
Més enllà del seu to lleuger, Supersàpiens és una mirada crítica sobre el progrés i la identitat. L’obra planteja preguntes incòmodes sobre l’ètica tecnològica i el poder de la innovació, però ho fa amb ironia i tendresa, evitant el to moralista. És un espectacle que diverteix, estimula i deixa una ressonància profunda un cop cau el teló.
- El que més m’ha agradat: la intel·ligència del guió i la seva capacitat per combinar la sàtira amb una reflexió genuïna sobre el futur humà. La posada en escena, visualment potent i plena d’enginy, aconsegueix donar cos a un univers versemblant i fascinant.
- El que menys m’ha agradat: algun moment del discurs filosòfic s’allarga massa i trenca lleugerament el ritme còmic, però és un preu petit per una experiència teatral tan estimulant i original.
