LOOP és la nova obra de Ramon Madaula Canadell, sota la direcció de Mònica Bofill. Què passa quan els llaços de sang es converteixen en nusos que ofeguen? I si, per molt que ho intentem, estem condemnats a repetir els mateixos patrons que volem defugir? Aquestes són les preguntes sobre les quals parla aquesta nova obra de teatre. Compta amb les interpretacions de Júlia Genís i el mateix Ramon Madaula.
LOOP. Ser pare és com jugar al set i mig: O et passes o et quedes curt
“LOOP” parla sobre la complexitat de la relació entre pares i fills. Com bé apunta Ramon Madaula, “ser de pare és com jugar al set i mig: o et passes o et quedes curt. Saber quan aturar-se o insistir és comesa d’alt risc”. Aquesta obra és la conversa pendent d’un pare i una filla, la nit abans que ella marxi definitivament de casa. Una conversa que desenterra veritats incòmodes i palesa una paradoxa devastadora: la seva immensa capacitat per estimar-se és tan gran com la seva facilitat per fer-se mal. Com diu la lletra de l’admirat Pau Riba: “el combat d’estimar-se”.
En aquesta dinàmica de bucle permanent, pare i filla conviuen, trobant-se a faltar quan es perden i afartant-se’n quan es troben. La cosa es complica quan els fills romanen a casa fins a edats adultes, transformant el vincle en una “relació de companys de pis; o sigui: en situació prebèl·lica”. El “set i mig” es clava, amb sort, quan, al cap dels anys, pare i filla són capaços d’acceptar que potser s’assemblen més del que ells voldrien.
Un viatge al cor de les relacions paternofilials
Aquesta peça íntima, irònica i lúcida, a través de flashbacks i reverberacions generacionals, mostra el caos emocional d’un comiat. Parla de la dificultat de deixar-se anar, de la sospita que potser “no n’hi ha prou amb estimar-se”. De com es pot esquerdar, o perpetuar, el fil invisible que ens lliga als qui, vulguem o no, ens han fet com som.
“LOOP” parla sobre diversos temes com:
- L’amor familiar: Què significa estimar sense condicions, fins i tot quan costa expressar-ho?
- La distància emocional: Com es construeixen els murs invisibles entre els qui més s’estimen?
- La dificultat de la comunicació: Per què dir “t’estimo” de la manera que l’altre necessita esdevé un repte gairebé insuperable?
- La repetició de patrons: Estem condemnats a reproduir les dinàmiques dels nostres pares?
- La recerca de la pròpia identitat: Qui som quan intentem no assemblar-nos als pares? Quin rastre estem condemnats a deixar, inevitablement, en els nostres fills?
Esteu preparats/des per entrar al “loop” de les emocions?
