Crítica: Psicosi de les 4.48

Nota: 8.5 sobre 10

Sarah Kane va escriure aquest text un any abans de treure’s la vida. És un text molt expressiu, que ens fa entrar en la seva ment i veure i viure el que ella sentia, sense intermediaris. És una introspecció que ara se’ns revela obertament, de forma obscena.. No cal mirar pel forat del pany. Ella se’ns planta al davant i ens diu “mireu-me”.

Psicosi de les 4.48 és una peça que parla de la desesperació, de la recerca de comprensió, de l’amor, de la indiferència, la ràbia… tot barrejat i tot passat pel mateix sedàs: la mateixa Sarah Kane. Perquè el muntatge gira entorn d’ella. Ella és omnipresent. Tot passa a través d’ella. No veiem res més que el que ella ens vols ensenyar. No sabem com són les coses, només en coneixem la seva visió.

És un text que es mou sempre al voltant del “JO” i va donant voltes i voltes sense perdre de vista aquest “JO” descomunal, egoista, egocèntric i egòlatra. Un “JO” prepotent que ens acusa a tots de no ser capaços d’entendre però que, al mateix temps, és incapaç de mostrar cap mena d’empatia envers els altres. Un “JO” que demana i rebutja l’ajuda. Un “JO” que maleeix el deu a qui també prega. Un “JO” que exigeix amor i vol que sigui sota les seves pròpies condicions.

Un “JO” que és conscient de què hi ha alguna cosa que no rutlla dins del seu cap. De vegades demana ajuda per solucionar-ho, de vegades s’ho repensa perquè allò que no rutlla és també part de la seva personalitat, part del seu “JO”… Asimov va escriure una història sobre un robot que creava escultures de llum. I les podia crear justament perquè tenia un defecte de programació. Sarah Kane és conscient de què té la capacitat de crear, però li és innata o li ve donada pels seus desajustos mentals?

L’actriu Anna Alarcón ens fa viure el personatge, el “JO”, ens el fa arribar. Patim amb ella, plorem amb ella, riem amb ella. Podem sentir el desassossec continu, els canvis d’humor… i fa que el “JO” sigui proper, que ens provoqui moments de tendresa. Els seus alts i baixos, les seves contradiccions es mouen al límit i, malgrat tot, ens podem identificar amb ella, amb els seus dubtes, amb les seves conquestes, amb la seva impotència i ràbia. Ens fa anar per on ella vol, no dóna opcions… és el “JO” que no ens deixa triar. Hem de mirar amb els seus ulls, hem de sentir el que ella sent, hem de seguir el seu fil de pensaments… és un “JO” omnipresent. I ens fa adonar que, d’una manera o d’una altra, tots hem passat en algun moment pel moment de les 4:40, i ens preguntem, com ella, qui té el seny posat i qui està boig, o si tots som una mica de tot….

Psicosi de les 4.48 assistim a gran treball gestual i vocal que més que fer creïble el personatge, el fa viu en escena. Una interpretació vibrant i brillant, que emociona des del primer moment.

L’escenografia trista, desballestada, desendreçada… una mica com la ment de Sarah Kane. Amb flaixos de llum que, de tant en tant, ho il·luminen tot. Com la ment de Sarah Kane. La il·luminació es mou amb el personatge i crea espais on ella pot deixar anar els seus sentiments. La música ens situen en diferents moments mentals. En algunes escenes, un so que es repetia funcionava com una sirena que avisava del que anava a passar després.

Una gran interpretació d’Anna Alarcón, que commou i trasbalsa, amb una bona direcció de Moisès Maicas.

Elia Tabuenca

Filóloga hispánica y periodista digital. Apasionada del mundo del teatro y directora de la cía LetrasConVoz

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *