Trenta-un anys després de la seva estrena al Teatre Condal de Barcelona, torna “Germans de sang”.
Una mica d’història del musical Germans de sang
El mític musical, que llavors fou representat per Àngels Gonyalons, Roger Pera i Sergi Zamora, en els tres papers protagonistes i Joan Crosas com a narrador, torna al mateix teatre que la va estrenar fa més de tres dècades, amb una nova versió, dirigida per Daniel Anglès.
“Germans de sang” (Blood brothers) és un musical de Willy Russell que es va estrenar a Londres el 1983 i va guanyar el Premi Laurence Olivier al Millor Musical. L’estrena a Broadway va tenir lloc el 25 d’abril de 1993 al Music Box Theatre, tancant el 30 d’abril de 1995, després de 840 funcions. Al West End, és una de les obres de més llarga durada en cartellera.
El 1994 s’estrena la versió catalana, titulada “Germans de Sang”, dirigida per Ricard Reguant, i es representa a Barcelona durant set mesos, amb un èxit aclaparador. I ara, la tenim de nou, versionada, això sí, no es tracta d’una reposició de l’obra que ja vam veure, tot i que és la mateixa història i manté l’essència i moltes similituds amb aquella que recordem algunes de nosaltres.
Aquesta és una història que parla de dos germans bessons, separats en néixer i amb destins diferents, un es cria i creix en una família pobra i l’altre en un de rica; la diferència de classes socials és un tema present en l’obra de Russell, autor polític i d’esquerres.
Però són molts els temes de l’obra, no només aquestes diferències socials (i injustícies), sinó també la sort, l’amor, l’amistat, la maternitat i la impossibilitat de ser mare, els vincles.
La nova versió de Germans de sang al Condal, de nou
“Germans de sang” és una història fosca, que ens anuncia una desgràcia des del principi, però que, tot i saber-ho (igual que la crònica d’una mort anunciada), desitgem que passi alguna cosa, que hi hagi un gir, que, d’alguna manera, pugui canviar allò que sabem. És una història amb molta angoixa, però molt bonica i molt emotiva, molt ben lligada i meravellosa, des de l’inici fins al final.
En paper de la mare, la Sra. Johnstone -potent, entregada i explosiva (fins i tot quan porta els cabells blancs i el cos se li va encongint en escena)- hi tenim la Mariona Castillo; els germans estan interpretats per Albert Salazar (Mickey) i Roc Bernadí (Eddie); i en el paper de narrador, el cantant català Triquell (també fa posar la pell de gallina interpretant aquesta espècie de profeta-rapsoda que tot ho sap).
El càsting d’aquesta obra és genial, cada actor, cada paper, sembla que s’ha fet per aquesta peça expressament.
A les que ens agrada el teatre, no necessitem que ens recordin les meravelles d’aquest art, però, quan veus obres com “Germans de sang”, on sembla que tot encaixa, que res grinyola, que la música acompanya els actors, que aquests flueixen dalt de l’escenari, que canten, ballen i actuen, i ho fan bé, molt bé, que com diu Daniel Anglès: “les disciplines es difuminen al servei de la història”, i transmeten i emocionen i la història t’enganxa i t’arriba tan a dins del cor, penses que sí, que és per això que ens agrada tant anar al teatre.
Que no hi ha res d’igual a veure’ls allà, en persona, i si a sobre és amb la banda també en directe, tens la sensació d’haver-ho clavat. Quina passada de vetllada! Aneu-hi, no us la perdeu.
- El que més m’ha agradat: que tot estigui tan ben fet.
- El que menys m’ha agradat: que sigui tan trista.
