L’Àlex Novak ha adaptat l’obra Venus in fur (La Venus de les Pells). La vol dirigir ell mateix perquè considera que només ell podrà donar-li el to que ell vol, l’ambient, l’energia… però, desgraciadament, no troba cap actriu que s’adeqüi al paper de Wanda von Dunajew. La dona protagonista. L’antagonista de Severin von Kusiemski.
Quan és a punt de tornar a casa i tancar el local, es presenta una noia que, curiosament, es diu Wanda. Wanda Jordà. Una noia ordinària, inculta, maleducada… Malgrat això, la noia aconsegueix que l’Àlex li faci la prova.
Venus in fur, un joc de miralls a la Sala Atrium
I així comença Venus in fur a la Sala Atrium. A partir d’aquí, l’Àlex i la Wanda es mouran entre la realitat d’avui, el món del segle XIX, i la realitat del teatre. Un joc de miralls on cap d’ells no és el que sembla de bon començament. Un joc de miralls i també un joc de poder i de seducció. Qui és realment la Wanda Jordà?
“Salve, oh, Afrodita!”
Una posada en escena contemporània
L’escenari ens mostra un local amb estris variats i una pantalla al fons, exigència del productor de l’obra, segons ens diu l’Àlex. Una pantalla on veiem projectat allò que passa en escena. La mateixa escena, dues perspectives diferents. L’ambientació de Judit Puig, feixuga i pesada, s’adiu molt bé amb el dia de pluja que se sent en l’exterior, amb l’augment del muntatge.
La il·luminació, en mans dels dos intèrprets, es va adaptant a les diferents escenes que interpreten. És una il·luminació que rebota en el vermell exuberant que omple l’escenari (en el teló, en el divan…) Una il·luminació que enlluerna quan l’Àlex interromp la prova de forma abrupta, quan s’enfada… la llum és com un termòmetre del que sent l’Àlex.
El vestuari es va adaptant al text segons avança. La Wanda ve preparada amb una maleta on té tot el necessari per convertir-se en Wanda von Dunajew… i també per convertir l’Àlex en Severin von Kusiemski. Una transformació que l’Àlex va assumint gairebé sense adonar-se’n.
Un vestuari que ens mostra alhora la voluptuositat de Wanda von Dunajew i ordinarietat de la Wanda Jordà.
“Jo soc jo!”
Obra original de David Ives
Alfons Casal ha adaptat l’obra original de David Ives, i també la dirigeix. En l’adaptació hi ha col·locat referències a l’actualitat. En el text hi apareixen conceptes com “coach”, “selfie”, “en plan… o sigui…”, “he de general material per a les meves xarxes…” Un afegit que no aporta res al text i que grinyola una mica dins de tot el muntatge.
Bones interpretacions duals
Clàudia Riera i Uri Guillem són la Wanda Jordà / Wanda von Dunajew i l’Àlex Novak / Severin von Kusiemski. Els dos fan el doble paper en escena. Passen del director a l’actriu als dos personatges de l’obra que assagen. Tots dos fan molt bé el salt d’un a l’altre personatge.
La Clàudia Riera, fins i tot, li dona un accent germànic a Wanda von Dunajew que li atorga un aire exòtic. Una interpretació amb una certa afectació quan interpreten a Wanda von Dunajew i Severirn von Kusiemski. Una afectació que contrasta amb la interpretació del director i l’actriu, molt més natural, molt més fresca i molt més creïble.
El muntatge té pauses massa llargues que alenteixen innecessàriament. El ritme decau tan bon punt comença la prova de càsting / assaig. El muntatge comença amb molta empenta i sembla que ha de ser així fins al final, però les pauses acaben llastrant el muntatge que s’allarga sense motiu.
Venus in fur, a la Sala Atrium, és un muntatge que ens mostra que el joc del poder i de la seducció poden fer que una situació canviï per complet… que el que té el poder el perdi. Que el que mana, acabi obeint. Que no hi ha res escrit i que tots, en el fons, som fràgils i manipulables.
- Allò que més m’ha agradat: La interpretació de la Claudia Riera i l’Uri Guillem.
- Allò que menys m’ha agradat: la direcció i el ritme de l’obra.
