Quan entres a l’exposició Rodoreda, un bosc al CCCB, estàs entrant a la vida i obra d’una supervivent.
Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 – Girona, 1983) no va escriure des del pedestal dels acadèmics, sinó des de la trinxera del desarrelament. Avui, el seu nom és sinònim de prestigi, però arribar fins aquí va ser un acte de resistència absoluta contra un sistema que veia les seves flors com a estètica i no com a símbol literari de la bellesa i l’horror.
Inicis de Mercè Rodoreda: la construcció d’una arquitecta de la paraula (1932-1939)
Els anys de formació de Rodoreda a la Barcelona republicana van ser un camp de mines. Va publicar les seves primeres obres, però l’estigma de ser “escriptora dona” la perseguia.
En aquella època, la crítica masculina operava sota un prejudici molt clar: si escrivies sobre el món interior, eres “sensible” (eufemisme de menor); si escrivies sobre el carrer, eres “poc femenina”. Ella, que navegava entre ambdós mons, va ser silenciada per les dues bandes.
No va ser fins a Aloma (1938) que va demostrar que la seva capacitat per retratar la soledat era a seva manera de veure i assimilar la vida.
L’escriptora “cursi” en un món literari ocupat pels homes
Durant massa temps, la crítica literària va intentar invalidar la seva obra etiquetant-la de “cursi”. Es va utilitzar la seva passió pels jardins i la simbologia floral com una arma per desarticular la seva importància: si una dona escrivia sobre flors, el seu univers, automàticament, es convertia en “coses de dona”, en un entreteniment domèstic sense caire intel·lectual.
Però res més lluny de la realitat. Rodoreda no parlava de les flors per decorar els seus escrits: les utilitzava com a símbol per fer una autòpsia del desig i del dolor. El jardí rodoedià no és un decorat; és l’espai on la tragèdia s’arrela.
A l’obra Mirall trencat, el jardí de la torre és el lloc on passen els drames familiars. Fixa’t en aquest tipus d’imatges:
“El jardí era un desordre de flors que es podrien, de fulles mortes que el vent arrossegava…”
Això no és “cursileria”. És una autòpsia. La descomposició de les flors és el reflex de la descomposició de la família Valldaura, de l’amor prohibit i de la corrupció del temps.
Aquesta visió reduccionista sobra la literatura de Rodoreda va ser trencada per figures que sí que van entendre la magnitud de la seva prosa. Gabriel García Márquez, un altre mestre en l’ús de la natura i la simbologia per parlar de la realitat política, va declarar:
“De totes les novel·listes que vaig llegir aleshores, la que més em va impressionar va ser la catalana Mercè Rodoreda… Em va semblar una dona invisible, una dona que vivia en un altre món.”
Aquesta “invisibilitat” a la qual es referia el Nobel colombià fa referència a aquesta incomprensió que hi havia sobre les obres de Rodoreda: la incapacitat d’entendre que una escriptora pogués ser, alhora, profundament sensible i radicalment política.
Quan la crítica va voler confinar-la al jardí de casa, Rodoreda va utilitzar aquest mateix jardí per explicar-nos, a tots, el trauma d’una Europa que s’ensorrava. La seva “cursileria” era, en realitat, una lucidesa tan dura i precisa que, per a molts d’aquells crítics, resultava insuportable.
El veritable jardí de Rodoreda va brotar a l’exili
El veritable “naixement” de la Rodoreda universal va tenir lloc a l’exili. Lluny del soroll de la censura, la seva prosa es va tornar molt real, natural, sense filtres. És el moment en què el jardí deixa de ser un espai de diversió i es converteix en un símbol polític.
A Rodoreda, un bosc, veiem com els troncs i les arrels són la representació del trauma del desarrelament. A l’exili, la natura es torna salvatge perquè ella mateixa se sent despullada de la seva pàtria.
El jardí rodoedià passa a representar la fragilitat de l’ordre davant la violència de la història:
- Les arrels: Són la identitat perduda, el vincle que vol estirar-se fins a fer mal però que ja no troba terra on agafar-se.
- Les flors: Deixen de ser decoratives per convertir-se en mecanismes de defensa. Són símbols de la desolació més íntima.
Per a Rodoreda, el bosc és un espai on el jo s’enfronta a la pèrdua. La seva maduresa literària radica en aquesta capacitat de fer que una fulla caiguda en un jardí de Ginebra expliqui, amb eficàcia, el dolor d’una generació que va haver de deixar enrere no només una casa, sinó un món sencer.
Rodoreda utilitza la natura com a eina de resistència: en un món que li deia que les seves flors eren “coses de dona”, ella les va convertir en les claus mestres per obrir les portes del trauma europeu.
El llegat de Rodoreda
Per entendre la magnitud de la seva literatura, cal llegir les seves tres obres més destacades que, en realitat, funcionen com una trilogia sobre la resistència humana. Aquí tens els títols més reconeguts:
- La plaça del Diamant (1962): L’obra cabdal. A través de la veu de la Natàlia (“Colometa”), Rodoreda narra l’alienació de la postguerra. No és només la història d’una dona, és el relat de com la història col·lectiva aixafa la identitat individual. És una lliçó de tècnica narrativa: el monòleg interior més perfecte de la llengua catalana.
- El carrer de les Camèlies (1966): Un viatge a través de la marginalitat i la recerca d’identitat. Aquí Rodoreda dissecciona la manca d’arrels i l’orfandat, mostrant una maduresa narrativa on cada paraula és un bisturí.
- Mirall trencat (1974): Potser la seva obra més ambiciosa. A través de la història de la família Valldaura, Rodoreda explora el pas del temps, la mort i els fantasmes. És el seu “bosc” definitiu, una novel·la-món on l’estructura és tan fascinant com la tragèdia que relata.
L’impacte en el cànon universal
Rodoreda és una de les escriptores més rellevants de les lletres catalanes. Però, també, va ser una influència en la literatura existencialista europea. Als seus escrits, ens trobem amb una barreja de surrealisme, simbologia i la crua realitat del trauma. Tot això, fa que la nostra escriptora estigui a l’alçada d’autores com Virginia Woolf o Katherine Mansfield.
El fet que avui sigui llegida en més de 40 idiomes demostra que, quan el talent és prou, cap cànon el pot silenciar. Mercè Rodoreda, a més d’escriure llibres increïbles, també va construir un llenguatge per a les persones que van ser silenciades per la història.
