El que va començar com una breu estada d’un mes s’ha acabat convertint en un dels grans fenòmens de la cartellera familiar de Barcelona. El Mag Stigman (Ignasi Stigman) celebra ara un any sencer d’èxit al Teatre Aquitània amb el seu espectacle ‘El Circ dels Impossibles’, un espectacle que tancarà temporada el pròxim 29 de març.
Però darrere d’aquest il·lusionista que balla i fa malabars, s’hi amaga un perfil fascinant: graduat en Psicologia i expert en neuroeducació, Stigman utilitza la màgia, a bande de per entretenir, com una eina pedagògica per ensenyar matemàtiques i ciència a escoles i universitats.
A Espectáculos BCN hem parlat amb ell per saber com s’aconsegueix que el públic s’oblidi de les pantalles, es posi a ballar i surti del teatre amb la sensació d’haver viscut, més que un xou, una autèntica festa.
Parlem amb el Mag Stigman i el seu “Circ dels Impossibles”
1. Venies per un mes i t’hi has quedat un any sencer. Què té ‘El Circ dels Impossibles’ per haver connectat d’aquesta manera amb el públic de Barcelona?
Pel que veig de com surt el públic i com reacciona, sé que és una festa. No és el típic espectacle de màgia on jo estic dalt de l’escenari i la gent m’admira; és una invitació a què la gent participi activament amb la sorpresa i la música. Jo faig un tipus de màgia amb coreografies i ball, és una mica diferent. Ballem nosaltres, hi ha malabars i hi ha moments on el públic balla, com si fos una festa. És molt adreçat al públic familiar.
Al principi, els del Teatre Aquitània no ho veien del tot clar perquè havien tingut màgia i ells estan més centrats en teatre familiar, però vam començar, va anar súper bé i vam anar allargant mes a mes fins a estar tota la temporada. I tot just dilluns em van dir que a partir de l’octubre tornarem una altra vegada. La idea és que més endavant farem un espectacle diferent; seguirem amb aquest, però començarem a preparar-ne un de nou.
2. Sovint es diu que el públic infantil és el més difícil i sincer. Com aconsegueixes mantenir l’atenció de nens i adults durant tot un any sense perdre l’energia?
Amb molt de ritme. Per mi és imprescindible. M’agraden molt els musicals i, quan vas a veure’n un a Londres, Broadway o Madrid, hi ha una acció molt ràpida i sempre van passant coses. “El Circ dels Impossibles” és un espectacle que tothom ho diu: dura una hora i quart, però passa volant. Sempre passen coses i això fa que vagi més ràpid. I després també el contingut: la màgia no és tant el truc, sinó la presentació.
A mi el que més m’agrada del món és treballar per al públic familiar i ho faig tot molt enfocat a ells. A vegades hi ha nens de 3 o 4 anys i també ve gent gran; l’altre dia van venir unes senyores jubilades, es van posar a ballar i van gaudir molt. Als meus espectacles hi ha doble lectura, per a adults i per a nens, per arribar a tothom.
3. Has fet conferències sobre la neurociència de la màgia. Ens agrada que ens enganyin o és que el nostre cervell no té cap altra opció davant d’un bon mag?
Jo crec que ens agrada l’emoció de la sorpresa, igual que l’alegria és una emoció molt agradable de sentir. No ens agrada que ens enganyin, però que ens sorprenguin de manera positiva, sí. Avui dia estem en una època on tot té explicació; si tens una pregunta tècnica, vas al ChatGPT i et dona la resposta. Però la màgia encara és una de les parts de la vida que et continuen sorprenent.
El pare li diu al fill que no entén com ho fem, i de tot això vam parlar a la conferència de neurociència. Això és el que més ens agrada i per això avui dia la màgia funciona. Sempre s’ha fet màgia, però té aquest component: avui tot ho podem saber, però això no.
4. Portes la màgia a les escoles i universitats per ensenyar matemàtiques i ciència. Creus que el sistema educatiu hauria d’utilitzar més la il·lusió per ensenyar matèries més díficils?
Crec que és un bon complement i una bona manera d’ajudar. Quan faig “Matemàgia” aplico el que vaig estudiar: sóc psicòleg i treballava d’orientador educatiu a un institut fent reforç. Això no és una idea meva, ja fa temps que s’utilitza la màgia per ensenyar matèries. No cal que els profes siguin mags, però sí que hi ha molts recursos que poden fer servir per sorprendre els alumnes.
Jo sóc defensor de la màgia com a eina educativa. Els mags fem servir molt les matemàtiques; la gent es pensa que només fem servir les mans, però molts efectes es basen en el càlcul mental o en trucs de cartes matemàtics. A l’Aquitània, per exemple, faig un joc que és totalment matemàtic i la gent se sorprèn pensant que els he llegit la ment.
5. El 29 de març és l’última funció a Barcelona. Què sents en tancar aquesta etapa?
Sento molta felicitat i molt agraïment per la gent que ens ha vingut a veure. Ha funcionat gràcies al boca-orella, perquè no tenim pressupost de publicitat. Sobretot convido a tota la gent que no l’hagi vist o vulguin repetir, que vinguin i no pensin que és un espectacle de màgia pur i dur, sinó que és una festa per passar-s’ho bé i gaudir d’una estona de diversió.
6. De tots els nens (i no tan nens) que han passat per la sala, hi ha alguna reacció que recordis especialment?
Sí, i tant! És una mica trista, però és molt maca. Em va passar fa poc: quan acaba l’espectacle sempre surto a fer fotos i se’m va apropar una dona amb un nen i em va dir: “No diguis res, però ens has ajudat molt”. Resulta que el dimarts s’havia mort l’avi del nen de cop i volta, i l’espectacle els va donar un alè, un respirar.
Em va dir: “Sortim d’aquí súper feliços”. Va ser la primera vegada que m’ho deien i m’ho va dir amb una autenticitat i claredat que em va emocionar molt. Això és la veritable màgia de la vida.
