La Sala Beckett presenta Abraça’m fins que m’adormi, un text de Cesc Colomina que tal com diu el programa de mà: “És la història d’un despertar, d’un desig amagat, d’una veritat desconeguda que es fa visible només quan ens atrevim a mirar més enllà del que coneixem.”
Abraça’m fins que m’adormi, la història d’un despertar
En Marcel va a l’insititut. Uns dies abans, en una festa, ha conegut en Teo. Poc després, en sortir de l’institut, en Teo és allà, esperant-lo. La Clara, la millor amiga del Marcel, ho té clar.
“Crec que és aquí per tu.”
En Marcel, amb el Teo, es descobreix, descobreix l’amor, descobreix el sexe, descobreix els abusos…
“Van fer les maletes i van desaparèixer.”
En Marcel repensa tot el que ha viscut, ho posa en ordre, ho exposa, ho entén.
“Marcel, em promets que sempre serem amics?”
Una història sobre la vida
Però no és només la història del descobriment de l’amor, de la sexualitat… és també la història de la vida. La vida que és allò que passa mentre fem altres coses (com deia en John Lennon). Perquè en Marcel viu la seva vida, i passen els anys… i, un dia, s’adona que han passat 10 anys i que allò que havia viscut ja és només el passat. Un record antic.
Un bon equip tècnic i artístic
El text de Guillem Coromina sap explicar en episodis breus una història que comença en l’adolescència i acaba anys més tard. La direcció de Guillem Sánchez García és molt eficient. Sap donar el ritme adequat, les pauses (molt necessàries) estan molt ben col·locades. No és un monòleg monòton, té moltes inflexions.
I en Roc Bernardí interpreta molt bé en Marcel. Un noi que un dia va ser un adolescent ple de pors i inseguretats i ara mira enrere, intentant posar en ordre el que ha viscut per entendre el que viu ara.
L’escenari és gairebé buit. En Roc Bernardí hi introdueix elements del passat que, en el present desapareixen. Una bona idea que marca molt bé el pas del temps. L’ús del micròfon per als diàlegs fa que el relat i les situacions relatades estiguin a nivells diferents.
Abraça’m fins que m’adormi, a la Sala Beckett, si fos una pel·lícula, podria ser una pel·lícula que ens parla d’adolescents que es descobreixen. Però no és una pel·lícula. És teatre. I és viu. No és un fotograma fred que passa i s’oblida. És un muntatge tendre, intens i, de vegades, amb una violència soterrada que pot atemorir-nos. Una bona oportunitat per veure una interpretació molt bonica.
- Allò que m’ha agradat més: la interpretació de Roc Bernardí.
- Allò que m’ha agradat menys: el text és previsible en molts moments.
