Què passa quan una escenògrafa i un actor decideixen portar la seva intimitat al centre de l’escenari? La resposta és Tendrament, una obra que aterra a la Sala Beckett per desmuntar, peça a peça, el trencaclosques de la convivència, el desig i les estructures de poder en la parella.
Judit Colomer i Pau Vinyals signen un exercici d’autoficció on el caos de la vida es converteix en material dramàtic de primera categoria.
Tendrament, la naturalitat està servida
L’espectacle comença trencant la quarta paret amb la máxima naturalitat. La presentació dels intèrprets (que fan d’ells mateixos) marca les regles del joc des del primer minut. Resulta brillant i molt divertit veure com es gestiona la presència de la Judit, que no és actriu de professió. Les seves “mancances” interpretatives (oblidar el text, dubtar de si s’entén) li donen un toc de veritat que fa que el públic connecti immediatament amb la proposta.
L’aparició del seu fill a través d’una gravació tipus “vigilabebés” ens recorda que, tot i que estem al teatre, la realitat domèstica i les seves obligacions estan sempre presents.
La lluita de poders reflexada en la taula i la cadira
A mesura que avança l’obra, el “com” ens estimem es converteix en el motor de l’acció. Veiem situacions amb les quals qualsevol parella es pot sentir identificada: retrets, bronques disimulades i la constant negociació de l’espai propi.
L’anàlisi de gènere que proposa Tendrament és potser el seu punt més fort i, alhora, el més agredolç: Pau Vinyals, amb la seva energia infantil, juganera i desbordant, ocupa l’escena amb la mateixa força que la “taula immensa” que ocupa l’escenari. Davant d’això, la Judit Colomer queda sovint desdibuixada, com una cadira que ha de fer lloc a la magnitud de l’altre.
És una metàfora visual molt potent sobre com, fins i tot en les relacions més conscients, l’home tendeix a parlar només d’ell mateix, i acaba tapant a la dona.
L’escena culminant d’aquest tema té lloc quan veiem a la Judit carregant literalment el pes de la taula sobre les seves espatlles. Al final, acaba gairebé esclafada per la seva estructura. És la imatge del desgast de la “dona-mare” que controla i sosté el món mentre l’altre juga.
Però, Tendrament ens anima a trobar la manera de poder solventar aquest desequilibri. I això ho veiem en el gest final d’en Pau que es posa també sota la taula per compartir aquest pes amb ella. S’estimen, es repensen i miren de cedir espais.
Un mirall massa conegut
Si haguéssim de posar un “però” a aquesta peça, seria precisament que la imatge que es projecta d’home-dona no resulta innovadora. Ens trobem davant dels arquetips de sempre: l’home com a nen etern i lliure, i la dona com la figura de control i càrrega. És una realitat tan estesa que, per moments, hagués estat interessant veure una altra perspectiva d’aquests rols tan marcats.
Tot i això, Tendrament és una proposta original, metafòrica i cotidiana. Una obra que ens ensenya que la tendresa també es basa en escoltar les violències invisibles que apareixen mentre intentem construir un “nosaltres”.
- Allò que m’ha agradat més: La naturalitat de la proposta. Veiem a una parella parlar, debatir, intentant entendre’s… I tot des de l’amor i, per suposat, la tendresa.
- Allò que m’ha agradat menys: Cap al final de la proposta, el ritme de l’obra decau. Hi ha molts silencis, molts jocs metafòrics i un ritme molt pausat que fa que es perdi una mica la tensió dramàtica.
