Crítica: 200.000 dones – La Badabadoc

4.5 out of 5 stars (4,5 / 5)

Després d’1 any de la seva estrena, torna l’aclamat teatre 200.000 dones sota la direcció d’Ángela Palacios. Obra que transporta al públic a un episodi sanguinari de la Catalunya moderna sumit al caos i al terror suscitat per la bruixeria. Amb una interpretació total d’Anna Tamayo es recrea un imaginari on l’actriu interpreta a diferents dones, totes elles condemnades per ser bruixes.

La peça es va estrenar per primera vegada a l’edició passada de CatBaSur. Aconseguint ser guardonada amb el Premi del Jurat i Premi del Públic. I ara, la Badabadoc acull el teatre des del 28 de març fins al 18 d’abril, de dijous a dilluns.

200.000 dones explora un episodi obscur de Catalunya

200.000 és el número aproximat de la quantitat de dones de tot Europa que entre el s. XVI i XVII van ser torturades, jutjades i posteriorment assassinades per bruixeria. Per contextualitzar l’obra i aportar les dades més rellevants per entendre aquest feminicidi, la peça s’inicia en una cuina d’una antiga professora d’història que, dirigint-se obertament al públic, explica l’episodi descarnat de la caça de bruixes a un poble de Catalunya del s. XVI amb fets i converses documentades a càrrec de Mercè Alegre. Sens dubte un inici entretingut amb un personatge atractiu que manté l’atenció del públic.

A partir d’aquí comença la vertadera caça de les bruixes. L’obra denuncia i visibilitza la caça de bruixes centrant-se en la vida de 3 personatges femenins interpretats per la versàtil Anna Tamayo: la Joana, la Jaumeta i la Felipa. Vides de les quals s’entrecreuen creant un joc d’acusacions fruit del terror infundat per la societat.

Però el que resulta interessant és la manera d’abordar la història, ja que no es fa ús d’un monòleg convencional. Els personatges parlen i es dirigeixen a un interlocutor imaginari que va variant, cosa que aporta originalitat, llum i significat a l’escena. I que Tamayo ha sabut aprofitar amb una interpretació versemblant, enèrgica i intensa. Tot canviant la veu i el to acuradament, el moviment i alguna peça de la vestimenta, per indicar el canvi de personatge.

Una caça de bruixes no tan antiga

El guió de 200.000 dones posa sobre la taula els ingredients d’un feminicidi injustificat -irracionalitat, por, culpa, discursos paternalistes i un sistema capitalista- perquè el públic es reformuli una nova pregunta. Estem segurs que ja no existeixen les caces de bruixes?

Sí, soc bruixa. Si ser bruixa significa ser dona.

Aquí és on possiblement el guió coixegi una mica. Perquè es limita a presentar, denunciar i contextualitzar els fets històrics del passat deixant el pas de reflexió en mans del públic. Li ha faltat una veu pròpia que articulés la reflexió duent-la al món actual en què la dona continua sent una víctima del sistema i del seu temps.

Una immersió total al s. XVI

La posada en escena transporta a l’espectador al s. XVI gràcies a la combinació de tots els elements on cada un juga un paper clau. La vestimenta austera i camperola típica de poble, l’actuació amb parla i expressions casolanes, una escenografia austera amb pocs objectes que tenen una raó de ser… s’entrelliga a la perfecció amb la música a càrrec d’Alba Rubió i una il·luminació tènue amb joc d’ombres. Es genera tota una atmosfera que evoca al terror i a la superstició d’aleshores.

Aquesta combinació dels elements aconsegueix la seva màxima eficàcia a la part final. És apoteòsica. Els moviments corporals macabres de Tamayo, recreant un simposi diabòlic de bruixes, es fusionen amb un joc de llums i una selecció sonora meravellosos.


  • El que més m’ha agradat: la interpretació i la selecció sonora sobre tot.
  • El que menys m’ha agradat: que en alguns moments, com que es tracta d’un monòleg en què el personatge parla/replica dirigint-se sempre a algú, es fessin silencis massa llargs i converses repetitives.


Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *