Crítica: Al final les visions de Llàtzer Garcia – Sala Beckett

Llàtzer Garcia, l’autor resident aquesta temporada a la Sala Beckett, ens presenta Al final les visions, una obra que forma part del Grec Festival i que ens convida a reflexionar sobre la mort, la culpabilitat i com podem sobreviure a la gent que tant hem estimat. Una obra profunda i reflexiva que compta amb un quadre actoral de luxe.

Al final les visions, una original i sorprenent que parla sobre la forma de conviure amb la mort

La Sara i l’Adri són els nous veïns de l’Àlex. La parella s’ha mudat a una masia apartada que està pels voltants de Girona i es presenten al seu nou veí, que està treballant arreglant una finestra. Dins l’aïllament i la soledat d’aquestes masies, els tres personatges comencen a compartir sopars, passejades, vivències del passat… Però aquesta relació que, aparentment és afable i innocent, en el fons amaga un sentiment ocult de l’Àlex. Tot esclata quan, després d’un sopar, la Sara veu a l’Àlex a sota de la seva finestra, mirant-la fixament i vestit únicament amb uns calçotets blancs.

A partir d’aquí és quan comencen totes les preguntes, incògnites i suposicions que el públic posa en marxa. I és que una de les grans meravelles d’aquest text de Llàtzer Garcia és, precisament, el suspens que aconsegueix a mesura que es desenvolupa la trama. El tema del qual creus que anirà l’obra, de sobte, fa un gir complet i t’endinsa en una història més grotesca (adjectiu que aprofito de la mateixa obra), més dolorosa i més humana del que t’havies anticipat a pensar.

El Marcus, antic amic de l’Àlex, és qui ens destapa realment el que succeeix. Amb ell de la mà descobrim a l’Àlex, la seva vida, la seva culpa, la seva enyorança. I el Marcus també té aquest enyor, però l’ha intentat canalitzar d’una altra manera. La mort de dues persones molt importants de la seva juventut marca les seves vides i ho fa per sempre. Cadascú ha intentat viure amb aquesta mort com ha pogut: fugint, reconstruint la seva vida… Però la seva presència continua amb ells.

Una història senzilla que amaga un tema molt profund

Al final les visions és una joia de text. Per què? Perquè amb una història de ficció sorprenent, original i una mica obscura, se’ns plantegen temes molt interessants. Per exemple: com podem seguir vivint la nostra vida si estem partits per la meitat? Com podem seguir vivint, rient i estimant si la gent a qui més estimàvem ja no hi és amb nosaltres? Podem tenir moltes tàctiques i mètodes per «seguir endavant» (la mateixa frase ja pesa), però, en realitat, part de nosaltres mor amb els nostres morts.

El Marcus i l’Àlex encarnen aquesta mort en vida, cadascú a la seva manera: un intentant sobreviure i l’altre aferrant-se al passat. Però els dos representen aquesta pausa que, inevitablement, produeix la mort prematura, la mort inesperada. Ningú t’explica com conviure amb la mort i, al final, acabem fent-ho com podem.

La culpa és un altre tema que apareix a l’obra. Però no és una culpa directa, sinó, més aviat, una culpabilitat que sempre apareix quan ets testimoni d’un desastre. Totes les possibilitats, aquells «I si…» eterns que no deixes de preguntar-te, poden acabar fent que perdis el control dels teus pensaments, sentiments i de la teva vida.

Un repartiment esplèndid

Joan Carreras, Laia Manzanares, Joan Marmaneu i Xavi Sáez són els actors i actriu que interpreten els personatges d’Al final les visions. El treball és harmoniós i s’aconsegueix crear una bona atmosfera entre tots quatre. Però dels quatre cal destacar a dos: Joan Carreras i Xavi Sáez, l’Àlex i el Marcus, respectivament.

Carreras crea un personatge que es caracteritza per ser una persona estranya, que no acabes d’entendre del tot, una persona que té comportaments que no són del tot habituals, però que cau bé i sembla ser bona persona. Joan Carreras ha aconseguit crear un personatge molt difícil: algú que té una màscara que intenta ocultar, però que moltes vegades li cau.

I, per altra banda, Xavi Sáez, un actor que, personalment, em fascina. Encarna a en Marcus, un personatge que resulta molt proper al públic per la seva naturalitat, la seva visió més senzilla i espontània. Això fa que el públic empatitzi directament amb ell i que vagi de bracet amb ell, per aquella casa, per aquella masia, descobrint amb els seus ulls tota la vida que s’ha muntat l’Àlex. El Xavi té una naturalitat, una escolta activa i una comicitat aclaparadora. Gràcies a això, el seu personatge crea un contrapunt molt interessant a l’obra, ja que aporta un toc més terrenal, una personalitat més fresca i unes escenes amb una energia forta i humorística.

Cal destacar, també, l’escenografia de Sebastià Brosa perquè, amb senzills elements, aconsegueix portar-nos al mig del camp, a una masia, a un escenari i a un local d’assaig que és una meravella vintage.

En definitiva, Al final les visions és una molt bona obra teatral que s’endinsa en la ficció per parlar-nos d’un tema tan humà com la supervivència als nostres morts. Llàtzer Garcia ens presenta una obra dinàmica i plena de tensió dramàtica que arriba a racons molt profunds de la nostra ment. Enhorabona.

• El que més m’ha agradat. La trama. És una molt bona història de ficció que ens fa viure un viatge ple d’emocions i humanitat.
• El que menys m’ha agradat. A l’inici l’obra es planteja un tema de la mà dels personatges joves que, al final, no queda resolt i deixa uns dubtes i incògnites no resoltes.