La Sala Fènix ha portat, només per tres dies, Amalia y el Río. Una historia del cicle Pont Aeri. Teatre de prop.
En aquesta història, basada en fets reals, Amalia ens explica com va poder viure entre Olivenza i Badajoz després de la Guerra Civil. Una història dura, de dones que, en molts casos, estaven soles… de dones que havien de fer el que fos per tirar endavant la família… per viure… per sobreviure.
Amalia y el Río, una obra de teatre basada en fets reals
Amalia té 8 fills i un marit sabater que mor quan ella encara és jove. La sabateria no dona prou per a tots i ella és qui ha de sortir de casa i jugar-se la pell per alimentar la família. I ho fa. La frontera amb Portugal és a la vora. El Guadiana és una frontera natural…
Amalia, com altres dones, creua el riu i va a Portugal a aconseguir aquells productes que a España són escassos: cafè, sucre, tabac… carrega fardos que van dels 20 als 50 kilos… i reven el que porta. Estraperlo. I ho fa sabent que la poden detenir o, fins i tot, que pot morir al riu o per un tret de la guàrdia civil a España o dels guardes de Portugal.
Però no només es dedica a l’estraperlo… perquè quan España comença a sortir de la misèria, Amalia ha de trobar altres maneres de viure. I acaba fent peonades a Sevilla, en els camps de cotó. Fins que, als anys 60, decideix assumir un darrer risc i anar a Barcelona, on fregarà el terra d’un banc fins la seva jubilació.
Magda García interpreta a una Amalia molt ben construïda
Amalia és una dona que és lluitadora, molt lluitadora. No té temps per pensar si és just o no el que li passa. Només pensa en els seus 8 fills i en que ha d’alimentar-los. Pensa en què ha de seguir viva perquè la família en depèn. El seu objectiu. L’Amalia és una dona que es va veure obligada a oblidar-se d’ella mateixa per abocar-se als altres.
En escena, els fardos de material, les caixes… que Amalia va movent amunt i avall. La il·luminació és trista, groga… i fa que tot tingui un aire pobre i miserable.
Magda García Arenal és Amalia, una molt bona interpretació d’una dona que va lluitar fins a la seva jubilació. Una dona que no va tenir més opció que intentar seguir viva per alimentar la família. Parla castellà amb un accent molt particular que ens fa viatjar a Extremadura.
Al seu costat, Cándido Gómez, vestit amb tons grisos, sembla el convidat de pedra de l’Amalia. Ell és el guarda portugués, o el guàrdia civil, o el company d’estraperlo… és el contrapunt fred i cínic de la vitalitat d’Amalia.
Un viatge a l’Extremadura de la postguerra
Amalia y el río ens porta a Extremadura. Ens porta la vida d’aquella gent que vivia en aquella zona, ens explica la seva història y la relació que tenien amb Portugal i els portuguesos… i ens posa davant dels ulls que l’abús de poder també, i que les dones, especialment, el patien directament ja fos de la guàrdia civil, dels guardes portuguesos, dels portuguesos amb qui feien negocis, dels «señoritos» dels camps de cotó… allà, com a tot arreu, les dones també eren un camp de batalla. I Amalia va haver d’esquivar-ho tot per poder viure. Per poder sobreviure.
Amalia y el río només ha estat tres dies a Barcelona, a la Sala Fènix, i és una pena que només hi hagi estat tan poc temps, perquè el muntatge és molt interessant, el text és dur i, alhora, molt vital… i perquè ens fa veure que la misèria de la postguerra ens va colpir a tots, fóssim d’on fóssim.
- El que m’ha agradat és: el text i la interpretació de Magda García Arenal… i el seu accent, diferent. Està molt bé poder sentir accents diferents en escena.
- El que m’ha agradat menys: que només ha estat en escena 3 dies.
