Crítica: Animal negre tristesa – Sala Beckett

animal negre tristesa beckett

Cartellera teatre Barcelona

4 out of 5 stars (4 / 5)

Animal negre tristesa d’Anja Hilling arriba a la Sala Beckett sota la direcció de Julio Manrique i la traducció de Maria Bossom. Un espectacle que s’enmarca dins el cicle Planeta Persona de la sala i que gira al voltant de la crisi climàtica i la necessitat de consciència mediambiental.

Animal negre tristesa, una obra que ens descriu els efectes devastadors d’un incendi

Animal negre tristesa se’ns parla sobre la inconsciència. Una inconsciència amb la que tots i totes vivim. Perquè, per molt que ens diguin que ens trobem en un moment límit del nostre planeta, nosaltres seguim vivint com si res. És com la famosa pel·lícula de Netflix que ha triomfat fa unes setmanes, Don’t look up, on un meteorit està a punt de caure a la Terra, però la gent, com no el veu, no ho creu. Doncs exactament el mateix.

Perquè Animal negre tristesa comença amb una situació tan quotidiana com anar al bosc a passar la nit. Gaudir d’una nit fent una foguera amb els amics, fent una barbacoa i dormint sota els estels. Una imatge familiar, una imatge fins i tot bucòlica, que acaba en desastre. I hi ha una veueta durant la festa, una veueta fluixa i breu que diu “Això que fem és il·legal”. Però ningú contesta, tothom fa que no la sent. Perquè posar-hi seny, a vegades, és tallar el rotllo.

El que passa és que hi ha un risc, un gran risc, anar al bosc a l’estiu i fer-hi una foguera.

La descripció d’un incendi de manera detallada

Un dels aspectes que més em va agradar d’Animal negre tristesa és la manera de detallar tots els moments d’un incendi. Des de la primera flama, fins la calor, passant pel fum i per la desubicació. Cada personatge narra com viu aquell moment, com sua, però té fred, com no pot moure’s, com la mort comença a apropar-se cada vegada més.

És una proposta molt narrativa. De fet, a l’escenari, a més dels personatges, també hi ha dos narradors que van acompanyant-nos en tot moment. Un recurs que, tot i que al principi no és del tot necessari, crec que funciona perfectament en el moment de màxima acció. Durant el fum, les flames i la por, es fa un “break” i la veu de la consciència, aquella que tant silenciem, apareix maximitzada amb un micròfon que ens ho explica tot de forma detallada.

Molt bones interpretacions

Ha de ser difícil, molt difícil, interpretar un text on has d’estar vibrant amb una escena d’acció (l’incendi) i monòlegs interiors que narren tot el que el personatge sent. Però tots els actors i actrius ho claven. 

Sobretot, destaco a Mima Riera, que té una sensibilitat, una energia i una naturalitat devastadora; Ernest Villegas, que fa de la seva parella, i també té una força escènica brutal; i Jordi Oriol, amb una naturalitat i sensibilitat amb la que empatitzes en tot moment.

Posada en escena

Com a escenari ens trobem amb un espai en blanc i una pantalla de vídeo al fons. No sóc molt partidària de l’ús abusiu del vídeo al teatre, però en aquesta ocasió SUMA moltíssim. Es creen escenes de videoart impressionants on s’aconsegueixen els efectes especials propis del cinema, al teatre. Sobretot en el moment de l’incendi és quan més brilla aquest recurs i quan fa que l’escenari es transformi completament.

Però el recurs del vídeo emprat a la primera part, gravant en primer pla a cada personatge, no em va acabar d’agradar; de fet, em va semblar incòmode.

Un altre punt és el tema de la coreografia. Durant gran part de l’obra, els personatges estan movent-se de manera coreografiada sobre l’escenari. Un tipus de moviment corporal que es fa repetitiu i que, en molts moments, no s’arriba a captar la intenció que hi ha al darrera. Una opció que em va desquadrar i despistar en diferents moments de l’obra.

Però, tot i això, Animal negre tristesa és una proposta interessant. La història, a primera vista, sembla molt senzilla, però darrera amaga una veritat incòmode: la inconsciència de l’ésser humà en la seva vida a la Terra.


  • El que més em va agradar. El videoart que es crea en el moment de l’incendi on tota la sala es tenyeix de color taronja i les flames sembla que ens envoltin.
  • El que menys em va agradar. La durada de l’obra. Se’m va fer un pèl llarga de cara al final, massa reiteratiu el desenllaç i tràgic. Em van sobrar uns 15-20 min.

 

Elia Tabuenca

Filóloga hispánica y periodista digital. Apasionada del teatro, de la literatura y de la música. Miembro de la cía LetrasConVoz y fundadora de EspectáculosBCN.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *