La Beckett recupera Animal negre tristesa, una producció conjunta amb el Teatro Español que es va estrenar el 2022. La nominació als premis butaca per la direcció de Manrique, el muntatge, l’actriu de repartiment Mima Riera, l’escenografia i la il·luminació, demostren que és una proposta escènica molt completa i complexa.
Basada en el text de la dramaturga alemanya Anja Hilling i dirigida per Julio Manrique, Animal negre tristesa sorprèn no tant per la trama sinó especialment per la interessant i un punt arriscada posada en escena que caracteritza els muntatges de Manrique i que no deixa indiferent.
Animal negre tristesa: un grup d’amics s’enfronta a un incendi devastador
“Quatre homes, dues dones i un nadó van d’excursió a un bosc. Són gent bonica, rica i creativa. Els personatges han abandonat la ciutat per veure què els depara una nit enmig de la natura. Tot d’una, salta inadvertida una espurna que desferma un incendi infernal. Tot fugen i es dispersen en totes direccions. Tot d’una, l’únic que compta és salvar la pròpia vida … “ (extracte del programa de mà).
La trama es divideix en tres grans blocs. En el primer es descriu la idíl·lica situació i es presenten els personatges: els dos germans (l’artista Oskar/Jordi Oriol i la fotògrafa Jennifer/Mia Esteve), l’exparella de Jennifer (l’arquitecte Pol/Ernest Villegas) amb la seva nova i jove esposa (la model Miranda/Mima Riera) i el nadó de 8 mesos; la nova parella de Jennifer (el cantant Flynn/Guillem Balart) i el més gran i arrogant del grup (Martin/David Vert), parella sentimental de l’Oskar.
Al segon bloc esclata l’incendi: flames, foscor, fum, cendra, set, fred, cansament, por visceral, … caos. Un paisatge negre, calcinat pel foc, i un únic objectiu: sobreviure a les flames fins i tot contravenint les creences més profundes sobre la vida i la mort (o només eren paraules?).
Les brases d’un incendi són com un animal, negre i tenebrós.
En el darrer bloc, passat algun temps, s’observen les seqüeles psicològiques que l’incendi ha provocat en els protagonistes que oscil·len entre el penediment per la destrucció i morts provocades per la seva imprudència, el dolor per la pèrdua d’un ésser estimat o la convicció de no haver fet res dolent. Tots ells han passat per una experiència catàrtica que es transforma en tristesa per tot el que han perdut.
Una trama que es construeix amb narració, diàlegs i monòlegs
El text d’Anja Hilling, traduït per Maria Bosom, construeix la trama a partir de tres elements. El relat en tercera persona de la mà de Màrcia Cisteró que actua com a narradora i posa ambient en un escenari buit (només hi ha algunes cadires); els diàlegs plens de cinisme i segones intencions dels sis personatges (4 homes i 2 dones) i els monòlegs adreçats al públic en què expliquen – o justifiquen – la seva reacció davant l’incendi. En paral·lel, Norbert Martínez toca la guitarra, canta, s’encarrega de la càmera i exerceix de segon narrador.
El nombre d’intèrprets converteix Animal negre tristesa en una obra coral en què el pes es reparteix de forma equitativa entre els vuit actors i actrius. Tots estan convincents en el seu paper però voldria destacar l’actuació de Mima Riera que interpreta algunes de les escenes més crues de l’obra.
Animal negre tristesa, dirigida per Julio Manrique, destaca per la posada en escena
Un dels punts forts d’Animal negre tristesa és la posada en escena que combina múltiples recursos per donar profunditat a l’obra, fent-la immersiva, com si fos en 3D. Tenim la sensació de ser amb ells dins l’incendi. Projeccions d’imatges en directe que permeten veure primers plans en la gran pantalla, moviments sincrònics dels personatges que s’alternen amb breus aturades, ball, música, efectes sonors, un inmens llençol blanc, etc. La juxtaposició d’aquests elements aconsegueix crear algunes escenes molt visuals.
Un joc de miralls i un doble procés de combustió
Animal negre tristesa és també un joc de miralls que ens enfronta amb la percepció que tenim de nosaltres mateixos. No només en sentit figurat sinó també literal, gràcies al gran mirall que ocupa l’escenari. Per una banda reflecteix una societat en què es pot cremar milers d’hectàrees d’un bosc amb impunitat. Per una altra, obliga a mirar-nos al mirall i respondre algunes preguntes: què hauríem fet nosaltres? fugir pensant només en salvar la vida o vetllar per la seguretat dels éssers estimats? defugir la realitat amagant el cap? Seríem com un animal ferotge que lluita per sobreviure?
Voldries ajudar els teus amics però, quan els veus, només penses en tu.
A l’hora hi ha també un doble procés de combustió. En primer pla, el gran incendi forestal que crema milers d’hectàrees i, en segon terme, el foc intern que sacseja consciències. En ambdós casos, el resultat és devastador. Les cendres de les nostres creences planen per tot arreu.
Ja no són els mateixos. Ja res és el mateix. Però han de continuar» (Julio Manrique)
Podem dir que Animal negre tristesa és una obra completa, complexa i arriscada que provoca tristesa, por, ràbia, compassió, dolor … però, en el fons, el que planteja és quin grau de responsabilitat hem d’assumir pels nostres actes.
Tan de bo no ens trobem mai davant d’un incendi perquè potser descobrirem que no som com ens pensem.
- El que m’ha agradat més: l’ús de múltiples recursos narratius i escènics per explicar la història.
- El que m’ha agradat menys: no tots els recursos encaixen igual de bé però aquest fet no afecta el resultat final.
