Consulta la cartellera de teatre Barcelona
[usr 4 img=»03.png»]
Música en viu, combinació de mitjans audiovisuals, proximitat i Joan Brossa. Aquests són els elements principals que ofereix Brossa és Brossa. Una peça teatral presentada per la companyia Les Pinyes a la Fundació Joan Brossa, Centre de les Arts Lliures.
Escrita i interpretada per Marta Asamar, Cèlia Castellano, Noèlia Fajardo i David Flores, la intenció de l’obra és reinterpretar alguns poemes de Joan Brossa des d’una perspectiva més actual, afegint un punt de crítica social. El joc amb el nom de la fundació, el nom de l’artista i el seu significat, relacionat amb les escombraries, formen l’esquelet de l’obra. Es barreja l’actualització dels poemes de Joan Brossa amb la crítica social, majoritàriament dirigida a l’arreplegament d’objectes i deixalles.
Brossa és Brossa: gairebé com a casa
Una petita sala a l’última planta de la Fundació Joan Brossa, ambientada com si es tractés de l’estança d’una casa, és on es desenvolupa l’acció de l’obra. Una petita finestra amb cortines, parets blanques i terra enrajolat són la base de totes les escenes. Els objectes d’attrezzo que van i venen són manipulats per les mateixes artistes davant de l’espectador. Això acaba per crear aquest ambient pròxim i sincer.
Es dona especial importància als objectes plàstics, especialment als que anem acumulant a casa. També els que considerem deixalles o brossa. És en aquest aspecte en el qual se centra la crítica, amb una escena final que acaba de donar sentit i impactar l’espectador.
Còctel de mitjans
A Brossa és Brossa es combina la utilització d’una càmera de vídeo amb la representació en viu. Allò que enregistra la càmera és projectat al mateix temps a una de les parets d’aquesta estança simulada.
L’obra ens aporta, d’aquesta manera, dues perspectives de manera simultània. Una és la imatge projectada (allò que es vol destacar) i, l’altra, el com s’està creant aquesta imatge. L’espectador no pot estar-s’hi de mirar ambdós aspectes, ja que acaba per donar-nos una visió més completa d’allò que es representa. Aquesta combinació de mitjans, juntament amb ombres xineses i miralls trencats, aporten dimensió i profunditat a la representació. El fet que aquestes escenes projectades es realitzin en viu, ens aporta un dels punts forts de l’obra: la sinceritat.
A banda, la música en directe, a càrrec de David Flores, acaba de donar sentit a les escenes. Amb un teclat i un violí es posa una banda sonora que es troba sempre en sintonia amb el que veiem a escena. Peces originals, de Txaikovski o de Korsakov s’adapten a les necessitats de l’obra, com és el robatori del teclat. Aquest és un dels principals punts forts de l’obra i, encaixa tan bé, que sovint ens oblidem que la música es troba representada en directe.
Actrius i escenògrafes
Un dels aspectes que fan de Brossa és Brossa una obra molt personal és la barreja de tasques dels intèrprets. Comptem amb quatre persones a l’escenari i les quatre alternen entre camarògrafes, actrius o encarregades dels efectes especials. Això fa que la realització de l’obra sigui transparent i increïblement propera, a banda de dinàmica.
Poques paraules. Això seria el que definiria el guió. Es dona principal importància a l’expressivitat i a la gesticulació, quelcom que ens deixa amb poc diàleg. De tota manera, no es troba a faltar, ja que les accions es troben carregades de sentit i intenció.
El text que trobem s’estructura, principalment, mitjançant la repetició d’estructures. S’utilitzen anàfores on es canvien a poc a poc les paraules, lligant un discurs molt fàcil d’integrar.
Pot petit, bona confitura
L’obra està dividida en una sèrie d’actes, parts o, gairebé, escenes curtes. La successió d’aquests actes curts fa que l’obra sigui molt dinàmica i que cap de les parts s’allargui en excés. Combina perfectament amb la immediatesa de les imatges a la que estem acostumats actualment.
És per aquesta raó que l’acció no decau i l’espectador es troba sempre atent. Cada part té una temàtica diferent, introduïda per una diapositiva amb el títol d’aquesta. Aquest aspecte fa que l’espectador es comenci a fer preguntes, quelcom que incentiva la visualització activa de l’obra.
- El que més m’ha agradat: la proximitat i personalitat de l’obra. Els punts més interessants i forts serien la música en directe i la utilització de la càmera.
- El que menys m’ha agradat: alguns dels anomenats poemes visuals. Probablement, la part menys interessant, ja que trencava una mica amb l’estructura i narració de les altres parts. Molts d’ells també eren bastant explícits i el punt de curiositat que es volia aconseguir, falla.
