Les estadístiques no enganyen. Segons l’estudi de Save the Childrem (2021), el 84% dels pederastes pertanyen a l’entorn familiar. A més, el 49.5% són progenitors i familiars propers com podreu veure a Com vaig aprendre a conduir que presenta la Beckett.
Com vaig aprendre a conduir: els depredadors sexuals solen estar dins l’entorn familiar
Com vaig aprendre a conduir, dirigida per Marília Samper i traduïda per Helena Tornero, es basa en el llibre de Paula Vogel que va guanyar el Pulitzer de teatre del 1998. Malgrat els anys passats, els casos de pederàstia són encara massa freqüents. Què podem dir d’una societat que no és capaç d’erradicar aquesta xacra?
Puritanisme i una estructura narrativa que salta en el temps
La trama se situa a un poble de l’Amèrica profunda on viu la família de la protagonista, Coseta (Mireia Aixalà). El puritanisme i els biaixos de gènere són evidents. Com a exemples, el malnom que rep la protagonista en néixer perquè no té “coseta” (penis) o aquestes “perles” masclistes: “amb aquests pits no et costarà trobar marit”, “quina necessitat tens d’anar a la universitat?”. Un excel·lent cau de cultiu per un depredador sexual com l’oncle Peck (Ivan Benet).
Amb una interessant narrativa no lineal que salta en el temps, Com vaig aprendre a conduir estableix fa un paral·lelisme entre les classes de conduir que l’oncle Peck dona a la seva neboda i la vida en general: cal aprendre a conduir i mantenir sempre les dues mans al volant. Unes classes que s’estenen des que Coseta té 11 anys fins que marxa a la Universitat i s’allibera. Les instruccions i els senyals de trànsit ens avisen que a cada revolt de la carretera pot amagar-se un agressor sexual.
Bones interpretacions de Mireia Aixalà i Ivan Benet
Mireia Aixalà i Ivan Benet interpreten a la perfecció dos papers molt complexos. Per una banda, Coseta que descriu en retrospectiva (des de l’edat adulta fins als oncle anys) significatius moments de la seva vida. Amb un candor que ens encongeix el cor. Innocent i desvalguda però sobretot confiada en una persona que l’hauria de protegir. El gran ventall de registres d’Aixalà li permet interpretar amb solvència tant el paper d’una persona adulta com el d’una nena.
Ivan Benet mostra tots els trets d’un depredador sexual que a poc a poc, des del nucli familiar, sedueix la Coseta. “No farem res que tu no vulguis fer”, li diu. Com si una nena fos capaç d’intuir les perverses intencions d’un adult. Un familiar. Un oncle. Per altra banda, malgrat la situació, l’efecte que l’oncle Peck sent per la seva neboda és evident. Aquest fet el fa més humà però, en tot cas, no justifica el seu reprovable comportament.
Això és una cosa només entre tu i jo. No en diguis res i ningú.
Així com el personatge de Coseta representa la innocència, el de l’oncle Peck es mou entre l’ambivalència d’algú que sap que no actua bé però és incapaç de controlar els seus instints primaris.
I una societat que s’ho mira i no fa res …
També, com passa en aquest tipus de situacions, la família no està exempta de responsabilitat. La mare que beu massa, la tieta que prefereix ignorar el que passa o l’avi masclista que tot ho justifica. Es converteixen en còmplices de l’oncle Peck i alhora aporten dinamisme a l’obra amb divertides escenes i moments musicals. La jove Alba Gallen al piano o la mandolina, l’actor Blai Juanet al piano i sobretot la divertida interpretació de l’actriu i cantant Kathy Sey (The Sey Sisters).
L’escenografia de Com vaig aprendre a conduir s’adiu amb l’estructura fragmentada del text. Grans panells de fusta es mouen contínuament (potser massa) per recrear diverses escenes. Les converses familiars al menjador de casa, les riotes dels companys d’escola a causa dels grans pits de Coseta (parlem de cosificació?), la sessió de fotos al soterrani, l’aperitiu al restaurant, etc. I sobretot l’interior del cotxe on l’oncle Peck ensenya conduir la Coseta que es representa amb dues úniques cadires de fusta.
En resum, Com vaig aprendre a conduir és una obra de denúncia, ben interpretada i dirigida, que cal veure i pair. Tant de bo algun dia siguem capaços d’atropellar tots els pederastes del món.
- El que més m’ha agradat: l’estructura narrativa de l’obra i les interpretacions de Mireia Aixalà i Ivan Benet.
- El que menys m’ha agradat: l’estructura narrativa i l’excés d’imputs a escena (senyals de trànsit, moviment de panells…,) poden fer difícil seguir l’obra.
