Sergi Belbel escriu i dirigeix El Casalot, una obra de teatre que es presenta com una peça de terror escènic. Del programa de mà s’extreu aquesta afirmació: “El casalot és un exercici delirant sobre l’impossible: el terror en un escenari de teatre”. I, si bé és cert que l’obra respira una flaira de misteri i thriller, catalogar-la com a “terror” no acaba d’encaixar del tot.
El Casalot, una obra delirant on entrem en un bucle de misteri
Gemma Deusedas i Anna Carreño son les dues actrius d‘El Casalot. Dues actrius que interpreten múltiples papers: el d’una parella, el de dues germanes, el de dues cosines… I és que la mateixa escena es va reproduint de manera constant, amb personatges diferents i històries diferents, però que sempre es mouen sobre el mateix esquelet: un accident, un centre psiquiàtric, un penya-segat, un assassinat, un ganivet i sang, molta sang…
L’ambientació de l’obra és fosca, tètrica i ben dissenyada. T’endinses en una casa de poble, d’aquelles on fa fred i hi ha molt de silenci. Aquí hi viuen dues dones, soles i aïllades, que entre deliris i realitats, ens van explicant diferents possibles històries que succeeixen dins aquelles quatre parets.
Un ritme intermitent
El Casalot té la primera part molt potent. La trama que es presenta, amb la repetició en bucle de la mateixa situació i l’aparició de diferents personatges, fa que les expectatives estiguin molt altes: què està passant en aquella casa?, qui té raó?, per què apareixen sempre els mateixos elements?
Això fa que, a l’inici, estiguem molt atentes al diàleg i a totes les referències que apareixen a l’obra. Però, a partir de la meitat, el ritme decau. L’acumulació d’històries, personatges i trames rocambolesques, fan que el bucle es torni feixuc i que sentís que no hi ha resolució possible. I, precisament, és el que passa.
Un final molt poc versemblant i forçat
Després de totes les portes obertes que s’han anat creant durant el transcurs de l’obra, el final resulta poc creïble. Ni les històries s’expliquen, ni es dona una coherència a la repetició dels elements, ni una explicació al que passava realment a la casa. S’opta per un final totalment aliè a la narrativa i amb un caire distòpic i inversemblant. Em vaig sentir com al final de Lost: una resolució el conflicte inesperada totalment, però que no té prou força perquè sigui convincent.
En definitiva, El Casalot és una proposta que té un molt bon punt de partida: una casa a la muntanya, dues dones soles i elements que es repeteixen. Les actrius treballen de forma espectacular, encarnant a diferents personatges i donant-los força i misteri. Però el final de l’obra no compleix les expectatives creades i surts del teatre sense saber ben bé què et volien dir.
- Allò que m’ha agradat més: La tensió que es crea a l’inici i que fa que estiguis pendent de l’obra en tot moment. La interpretació de les actrius també és clau per aconseguir aquesta “hipnosi” teatral.
- Allò que m’ha agradat menys: El desenllaç de l’obra. Inversemblant, inconnex i forçat. Tampoc entenc molt bé l’estratègia de màrqueting de vendre la Fila 0, com si formessis part del show, i l’únic que aconsegueixen aquestes cadires és destorbar a les actrius, al públic i als mateixos assistents de les files que no saben ben bé què fan allà.
