El Guateque és una reinterpretació de Les Noces de Fígaro que gaudireu al Teatre Akademia, a càrrec d’Epidemia Teatre.
El Guateque, una nova versió de Les noces de Fígaro
L’argument és de sobres conegut: Fígaro es casa amb Susanna però, abans del casament, hi haurà embolics que poden posar en perill la cerimònia.
Epidèmia Teatre ha traslladat l’acció de l’obra a Barcelona. En lloc del palau del príncep, hi tenim un bloc de pisos. En lloc del príncep… el propietari… i la resta de personatges es van adaptant a la nova ubicació i al nou temps. Som al 6 d’abril de 1968, dia en què s’han de casar Fígaro i Susanna… i Massiel representa a Espanya a Eurovisió.
En escena, Joel Riu, el pianista-jardiner que, des del seu racó ambienta l’obra i cuida d’un ficus que pateix massa accidents.
Quatre actors i moltíssims personatges
Aida Llop, Mireia Lorente-Picó, Gerard Franch i Joan Sáez interpreten tota la resta de personatges… amb un petit canvi d’un element de vestuari van passant de personatge a personatge. I, si convé, un penjador i una peça ja fan el paper.
Però és que, a més, cada personatge parla de manera diferent, amb un accent diferent… i tots els intèrprets juguen a aquest joc de canvi de rols. I això és ràpid, efectiu, eficient… i dona molt de resultat en escena.
El vestuari és una adaptació de la moda dels anys 60, amb minifaldilles, botes altes, pantalons a la cintura… un vestuari molt ben dissenyat que ens col·loca en un context temporal molt determinat.
Cançons en directe que van de Mozart a estils més actuals
Els quatre intèrprets canten en directe, amb la música en directe de Joel Riu. Canten cançons de Mozart… però també es passen a altres estils quan la història els ho permet. I canten molt bé.
El text és ple de paraules mal dites en català: som a l’any 68 i el català que es feia servir era d’anar per casa, allò de la normalització lingüística no havia arribat, i la gent parlava català com podia. Així que sentireu «ceremònia» «bussón» i altres paraules que, per un moment, us grinyolaran… però que, si us situeu al 1968, entendreu perfectament. Un bon treball textual i de contemporització.
El decorat… el decorat ens porta directament als espectacles d’escala en hi-fi que es van fer durant anys a molts llocs. Una escenografia amb una cortina multiusos al darrere i pocs elements de decoració. De fet, tot l’espectacle té un aire d’escala en hi-fi dels anys 60-70: un espectacle fet entre tots, amb molta imaginació i poc pressupost, amb balls que s’han coreografiat entre tots, amb el vestuari que s’ha rampinyat dels armaris de casa…
Han aconseguit fer un homenatge molt ben fet a tota aquella gent que feia (i fa) escales en hi-fi. Amb una diferència que marca la distància: Aida Llop, Mireia Lorente-Picó, Gerard Franch i Joan Sáez són uns grans professionals i això llueix en escena, i no canten mai en play-back. Sempre canten en directe.
Sigueu valents: quan arribi el moment del Guateque… aixequeu-vos de la cadira, canteu i balleu!!!
Així que, si aneu al Teatre Akademia, veureu un Guateque divertit. Música en directe. I una estètica de l’espectacle que us farà viatjar en el temps. Ballareu i cantareu.
- Allò que m’ha agradat més: la música en directe, l’adaptació al 1968, l’homenatge a la gent que ha fet (i fa) escales en hi-fi.
- Allò que m’ha agradat menys: el públic és a tres bandes i hi ha escenes molt enfocades a la platea principal, caldria obrir-les a la resta de platees.
