El Parc és un text de la Miquel Sitjar que es pot veure al Teatre Aquitània, després d’haver rodat una mica per la resta de Catalunya.
En Raül i l’Eduard són dos pares que es troben al parc
Els seus fills, en Roc i l’Eudald, van a la mateixa escola, a la mateixa classe. En Raül és un home divorciat. L’Eduard fa pocs mesos que té una parella. Són dos homes diferents, amb vides molt diferents, amb una visió de l’educació molt diferent. Amb problemes per resoldre molt diferents.
En Raül i l’Eduard, al llarg d’un any, es trobaran al parc i es faran amics. Parlaran dels fills, de la seva manera de viure, de la vida…
El text de Miquel Sitjar sembla un text senzill
Aprofita els tòpics sobre paternitat i els posa davant nostre, uns oposats als altres. No jutja. Només exposa. I amb això ja tindria una comèdia ben feta i ben travada. Perquè el contrast entre formes de ser pare ja dona per molt…
Però Miquel Sitjar no es queda aquí. Miquel Sitjar parla de les segones oportunitats, del dret a caure i a tornar a aixecar-se, de perdonar-nos, de deixar enrere les pors i atrevir-nos a fer allò que volem fer, de debò…
Una bona ambientació
A l’escenari, un banc, una paperera, un senyal de “no jugar a pilota”… de fons, riures i crits de nens que corren, canten… i sí, també juguen a pilota… el gronxador que grinyola… els plors d’algú que es fa mal… Però els nens no els veiem mai. En escena només hi ha l’Eduard i en Raül. No cal res més.
De forma molt subtil, però ben clara, veiem com passa el temps… ve el fred, ve Nadal, fa més calor, torna l’estiu… passen els dies… El disseny de vestuari i la música també formen part d’aquest pas del temps.
En Miquel Sitjar és en Raül i en David Olivares és l’Eduard
Tots dos ho broden damunt de l’escenari. Són pares i són antagonistes. Són pares i són aliats en l’educació. Són homes amb ferides i pors que acabaran ajudant-se a sortir-se’n. La Carme Pla ha fet una bona de direcció i ha creat un muntatge àgil, divertit i, alhora, amb més profunditat del que sembla.
El Parc, al Teatre Aquitània, és una comèdia sobre la paternitat que us farà riure. Veure els dos pares que intenten educar els seus fills perquè, algun dia, puguin volar. Però, ben mirat, potser és el que l’Eduard i en Raül han fet amb ells mateixos: s’han donat les eines per poder volar.
El Parc no és una comèdia sobre educació i paternitat. És un muntatge sobre la vida, sobre els nostres somnis, sobre les nostres pors.
- Allò que m’ha agradat més: les interpretacions. No us perdeu el moment SURICATA i el moment GORIL·LA. Són magnífics. El text. Un text que sembla senzill però té cops amagats. Un muntatge que ha agafat ritme i agilitat des de les funcions prèvies a Premià de Dalt.
- Allò que m’ha agradat menys: hi ha moments en què costa seguir el text… bé perquè els actors parlen de pressa, bé perquè la música els trepitja. Però són detalls fàcils de solucionar
