[usr 4 img=”03.png”]
Estrenada el 2021 al Teatre Poliorama, torna de nou als escenaris l’obra escrita i protagonitzada pel consagrat Ramon Madaula a Els Brugarol, que acaba d’arribar al Teatre Borràs. L’acompanyen el seu nebot Jaume Madaula i l’actriu i escriptora Estel Solè, sota la direcció de Mònica Bofill. Més d’una hora de comèdia, amb diversió i riures assegurats, en la qual una família catalana acomodada exposa les seves contradiccions, incoherències i les diferències entre generacions.
Un pare burgés i un gendre activista a Els Brugarol
Qui són Els Brugarol? Comencem presentant al Pablo Gómez -que no pas Pau-, interpretat per Jaume Madaula. Es tracta d’un jove humil de l’Hospitalet de Llobregat, de pares extremenys i enamorat de l’Anna, la filla de l’Antoni, (Ramon Madaula). I qui és ell? Doncs és el patriarca de la família, un empresari de renom a Sabadell, de valors més aviat conservadors i que porta amb orgull el cognom Brugarol.
I així arrenca la primera de les tres escenes, amb una conversa entre un pare burgés i un gendre activista debatent sobre les seves diferències i objectius vitals. I l’Anna? Doncs és una jove embarassada que no treballa, “que va fent màsters” com diu el seu pare, i que vol canviar-se el cognom patern per acabar així amb un llinatge familiar dedicat a activitats tèrbies.
Humor, humor i humor al Teatre Borràs
La interpretació de Ramon Madaula mereix un excel·lent però com a escriptor també treu nota. I és que aposta per un humor àcid i intel·ligent, que comença a ritme lent però que va creixent per moments.
La resposta del públic, una rialla rere una altra mentre l’Antoni, el Pablo i l’Anna discuteixen, qüestionen les seves creences, s’intenten convèncer els uns als altres i procuren ser congruents i és que ells mateixos ja diuen: “Què difícil que és ser coherent!”.
Convencerà l’Antoni Brugarol a la seva filla perquè no es canviï el cognom? Ja hem desvetllat prou, ara si en voleu saber més, acosteu-vos al Teatre Borràs fins el 29 de maig.
- El que més m’ha agradat: Com Madaula mostra obertament la capacitat dels catalans per riure’ns de nosaltres mateixos.
- El que menys m’ha agradat: Trobem a faltar un final més sorprenent.
