Crítica: Els Brugarol – Teatre Poliorama

5 out of 5 stars (5 / 5)

Els Brugarol, al Poliorama, ens parla de les famílies. De les famílies i de les seves herències… herències que passen de generació en generació, tics que es repeteixen, situacions que no canvien…

En Pablo és la parella de l’Anna Brugarol, filla de l’Antoni. En Pablo i l’Antoni parlen una estona, aprofitant que l’Anna ha anat amb la seva mare. La conversa comença de forma molt trivial fins que l’Antoni clava la daga: no entén per què la seva filla Anna es vol canviar el cognom patern i posar, en primer lloc, el cognom de la mare.

L’herència dels Brugarol és llarga, i ve d’unes quantes generacions d’industrials que han donat vida a la ciutat. El cognom Brugarol té entitat pròpia. I l’Antoni farà tot el que pugui perquè la seva filla el mantingui. Tot. Fins i tot, utilitzar en Pablo.

“No pots anar enlloc si no saps d’on vens.”

En Pablo és un jove idealista que treballa a una botiga d’esports, malgrat ser enginyer. L’Anna, embarassada, és una activista feminista i social que, sempre que pot, acaba tornant amb la mare.

Els Brugarol, un text d’en Ramon Madaula que es pot veure al Poliorama

En Ramon Madaula ha escrit un text que defineix molt bé el joc de poder, entre els que poden pressionar i els que només tenen idees.. i res més. Defineix molt bé la hipocresia dels activistes socials que tenen una gran vida i que fan activisme com qui juga a tennis. Defineix molt bé el masclisme instaurat en un món on canviar el cognom  provoca un daltabaix. Defineix molt bé la repetició de tics familiars que passen de generació en generació i que també s’incrusten a l’adn dels nouvinguts a la família. De vegades són només pinzellades, però el retrat és molt fidedigne.

“Per millorar el món has d’influir en el món!”

Un text rodó que es gaudeix des de la primera frase. Molt ben construït i molt ben acabat.

“Abans de ser coherents, tenim el dret de ser feliços, oi, Pablo?”

Ramon Madaula (Antoni), Jaume Madaula (Pablo) i Estel Solé (Anna), broden els seus personatges… molt tendres a estones i a estones molt patètics, decidint entre el que creuen i el que han de fer. Tots han d’empassar-se més d’un gripau. Tres persones que intenten manipular la realitat per reconduir les coses al seu gust. Però, ja se sap que “pagant, Sant Pere canta”… i qui té els diners és l’Antoni. L’Anna i en Pablo tenen els ideals, i n’estan convençuts. És una batalla entre el poder i les idees.

“L’ascensor social està molt avariat.”

Un decorat que és una sala d’estar d’una casa burgesa, benestant, molt ben dissenyat amb pocs elements que són molt identificatius.

“Pels rics és molt fàcil ser coherents.”

El vestuari també té un molt bon disseny. Contrasta l’americana de l’Antoni amb els pantalons arremangats de Pablo, o la roba pengim-penjam de l’Anna… i tot això contrasta amb la roba que porten l’Anna i en Pablo a la tercera escena. Un canvi radical.

“Els xinesos no tenen segon cognom.”

Els Brugarol, al Poliorama, és un muntatge rodó que agradarà a tothom i tothom pot veure-s’hi reflectit. Un muntatge que fa riure i que fa pensar molt, que dóna per tenir moltes converses i per replantejar-se idees. Els Brugarol és més que una comèdia. És una mica tots nosaltres.


  • El millor de l’obra:  El text i les interpretacions.
  • El pitjor de l’obra:  Que es fa curta.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *