Quina meravella escalar el FitzRoy amb aquestes alpini-artistes! Després de les expectatives dipositades en aquesta obra de Jordi Galceran i dirigida per Sergi Belbel, podem dir amb contundència que no ens ha decebut ni una miqueta.
FitzRoy, una obra de teatre d’alçada al Teatre Borràs
Sílvia Bel, Miriam Iscla, Sara Espígul i Natália Sánchez fan una interpretació excel·lent en aquesta comèdia sobre quatre alpinistes, que estan penjades en una paret mai escalada per una cordada femenina. Es troben a la Silla de los franceses, un descans on esperen indicacions d’un home absent, sobre la situació meteorològica.
Aquest és el context però, els temes dels que parla, es podrien donar en una sala d’estar amb un cafè, on quatre amigues conversen sobre la vida, sobre les seves pors i traumes, sobre les veritats i mentides de la seva realitat, els somnis, els secrets que no sabien les unes de les altres. La muntanya i el perill d’aquesta situació límit en la que es troben, els hi dona un afegit de tensió, d’emoció i d’intensitat.
La difícil tasca de fer riure
La comèdia és el gènere més lleuger i fàcil d’empassar per l’espectador, però, pels que estan a dalt de l’escenari i darrere del text, no és una tasca gens banal. Amb FitzRoy, Galceran ens torna a demostrar que és un expert en la matèria i nosaltres, i la major part de la Platea i anfiteatre, ens hem «tronxat de riure».
No us volem fer espòiler revelant com s’aconsegueix simular escènicament aquesta paret del FitzRoy, però ens ha encantat i realment et sents allà, a l’abisme, amb elles quatre.
- El que més m’ha agradat: La fabulosa tasca conjunta de direcció, text i treball actoral que aconsegueix fer-nos riure amb coses que a tots ens poden tocar (i que no sempre són divertides).
- El que menys: Em costa molt perquè m’ha agradat tot, però, posats a buscar-li les pessigolles: hi ha un moment determinat en què el guió incorpora un tòpic molt poc feminista. I fins aquí puc llegir que no vull esgarrar-li a ningú cap sorpresa.
