Què estem disposats a arriscar per complir un somni? Dignitat? Patrimoni? Aquestes són preguntes que mai es va plantejar la protagonista de Glorious que ara podeu veure al Poliorama.
Glorious és una divertida comèdia basada en fets reals
Aquesta divertida comèdia de Peter Quiter, dirigida per Paco Mir, està basada en fets reals. Florence Foster Jenkins va ser una excèntrica milionària de Nova York que als anys 40 va arriscar el seu patrimoni per convertir-se en cantant d’òpera.
Florence no tenia cap talent (més aviat el contrari) però estava convençuda de cantar com els àngels. Perseverant i sense cap sentit del ridícul, va invertir el seu capital per complir un somni: cantar òpera al prestigiós Carnegie Hall. No sabem com, la pitjor cantant d’òpera de tots els temps va exhaurir entrades i es va convertir en una icona de l’època.
La pitjor cantant d’òpera del món es converteix en una icona dels anys 40
Si ja és difícil cantar bé, encara ho és més cantar malament a propòsit com ho fa la protagonista de Glorious, Marta Ribera amb gran experiència en teatre musical. Els estridents galls i els moviments exagerats de la cantant queden compensats per l’optimisme i la simpatia que genera en els que l’envolten i sobretot en el públic. En un exercici de meta teatre, gairebé sense adonar-nos, acabem aplaudint entre rialles els desafinats cants de Florence com si fos Maria Callas. No cal dir que la distància que les separa és enorme.
Per acompanyar Marta Ribera a escena, s’han triat dues persones sobradament conegudes. Per una banda, Ramon Gener, divulgador cultural i director de programes televisius com “Òpera en texans” o “Això no és una cançó”, en el paper del pianista Cosmé McMoon que passa de l’estupor inicial al sentiment d’afecte per Florence. I el popular presentador de televisió Santi Millán que fa temps que no veiem dalt d’un escenari que dóna vida a St Clair, parella de Florence.
Sota l’humor s’amaguen interessants qüestions
Així doncs, Glorious és una divertida comèdia per passar una bona estona. Sense més ni sense menys. Sota els tocs d’humor, però, planteja interessants qüestions. En què se sustenta la percepció que tenim de nosaltres mateixos? En l’opinió dels altres o en la pròpia? Hem de renunciar als somnis quan ens diuen que són inassolibles? Què estem disposats a arriscar per convertir-los en realitat? En definitiva, som el que creiem ser o el que ens diuen que som.
A semblança del popular conte de Hans Christian Andersen “El nou vestit de l’Emperador”, l’única persona que no veu la realitat és Florence però aquí no es tracta de vanitat – com en el conte – sinó de confiança absoluta en ella mateixa. Nosaltres l’aplaudim per no defallir en la persecució del seu somni (no pels seus cants, clar) i no fer cas de l’opinió dels altres.
“La gent pot dir que no sé cantar, però mai ningú podrà dir que no vaig cantar” (Florence Foster Jenkins)
- El que més m’ha agradat: la capacitat de Marta Ribera per cantar malament i ser convincent.
- El que menys m’ha agradat: les actuacions de Ramon Gener i Santi Millan són correctes però no acaben de convèncer.
