El teatre Goya torna a portar-nos La Trena, l’adaptació del llibre de Laetiitita Colombiani, la història de tres dones de mons molt diferents que lluiten per la seva dignitat. Per la seva vida. Per poder ser.
La Trena: una obra sobre tres dones de mons molt diferents
- La Smitha, a l’Índia, lluita per sortir d’un món que la té tancada en la pobresa i no la vol deixar canviar ni el seu futur ni el de la seva filla, la Lalita.
- La Giulia, a Sicília, ha de lluitar per poder decidir el seu futur en un moment en què el negoci familiar, i la família de retruc, sembla que només depenen d’ella.
- La Sarah, al Quebec, ha de lluitar perquè la malaltia no la defineixi, perquè la dona que és sigui valorada pel que és, i no per una malaltia.
Les tres s’enfronten a un món on els homes fan i desfan. Un món patriarcal que les aparta de tenir oportunitats, que els arrabassa el dret a tenir una vida millor. I les tres dones busquen el coratge dins seu i tiren endavant. Res no serà fàcil, però elles ja són indestructibles.
Un escenari senzill amb projeccions que ens conviden a fer un viatge
En un escenari molt senzill, blanc, amb tres portes i tres finestrons, és on veurem com la història de les tres dones es va trenant. La Sarah, la Giulia, la Smitha són lluny l’una de l’altra físicament, però són molt a prop en els seus objectius
Unes projeccions sobre l’escenari ens aniran guiant cap a un o un altre lloc.
Un equip artístic de primera: actrius, disseny de vestuari, direcció…
La Clara Segura, que ens fa de narradora, també ens porta de la mà. No ens podem perdre en aquesta història que en són tres.
La Cristina Genegat, la Marta Marcó i l’Aida Oset són les tres dones (la Sarah, la Smitha, la Giulia), però també són tots els altres personatges que faran que la trena vagi agafant forma. El món no és fàcil, i la trena, en algun moment, patirà una enganxada… però la Sarah, la Giulia i la Smitha ens mostraran que tenen prou força per arribar on sigui.
El disseny de vestuari, que permet que apareguin tots els personatges de forma ràpida i que, alhora, siguin sempre perfectament identificables, és un gran treball de Marian Coromina. Sense aquest disseny de vestuari, l’obra no hauria fluït tan bé.
La direcció de Clara Segura aconsegueix que, davant nostre, les tres dones facin una trena. Una trena que, al principi, sembla petita però que, al final, és una trena que abasta tot el món.
La Trena, al Teatre Goya, és un molt bon muntatge adaptat d’un molt bon llibre. Un muntatge que ens deixa molt bon sabor de boca. Un muntatge que podríem veure més d’un cop i sempre ens agradarà. Un muntatge que ens fa tenir fe en nosaltres mateixos.
- El que m’ha agradat més: tot, la interpretació, la direcció, l’escenografia, el vestuari.
- El que m’ha agradat menys: res. Trobo que és un muntatge molt bo, dels que s’ha de veure més d’un cop.
