La Cia. BarbaRosa ha aterrat a la Sala Fènix amb Història d’un fracàs. L’ascens del feixisme, un projecte que és una barreja de tècniques teatrals. El seu muntatge ens explica com funciona el feixisme per triomfar en la societat. Per fer-ho, torna a l’Alemanya d’entreguerres. Així comença “Història d’un fracàs. L’ascens del feixisme.”
Història d’un fracàs. L’ascens del feixisme, una obra que comença amb un cabaret
Comença en un cabaret. Un tipus d’espectacle que es va fer molt popular a Berlin en aquell temps. Un espectacle on tot allò que sortia de a la norma, que era irreverent, humorístic, corrosiu i crític hi tenia un lloc destacat. Un primer acte molt ben estructurat que explica molt bé les eines que fa servir el feixisme per introduir-se, de mica en mica, dins d’una societat que, de bell antuvi, sembla que hauria de rebutjar-lo de ple.
El segon acte és una adaptació del monòleg d’Umberto Eco, Contra el Feixisme. Un monòleg cru i contundent que fica el dit a la nafra, que ens fa mirar el feixisme cara a cara. Que cou.
El tercer acte és un acte ple de simbolisme i metàfores, amb un fons d’imatges projectades de camps de concentració, de guetos, de discursos nazis, de desfilades… de l’horror. La dansa, crua, panteixant, és com un crit sense paraules.
El darrer acte podria ser un tancament… però després dels tres primers, més que un tancament, sembla un interrogant… i què passarà en el futur?
Un muntatge acompanyat de testimonis
Història d’un fracàs. L’ascens del feixisme va acompanyat de les paraules de testimonis que van viure aquell horror. Alguns, molt coneguts, com Hannah Arendt, Samuel Beckett, Primo Levi, Neus Català… d’altres, no tan coneguts. Però tots, tots, molt punyents.
Un text que no jutja: només exposa
El text de Jordi Robles i Jorge Velasco no jutja, només exposa. I el que exposa fa molt de mal.
En escena, Jordi Robles com a narrador, com a mestre de cerimònies, com a guia cap ¿un món millor?. L’acompanyen Adriana Rubio, com a contrapunt necessari i Jacob Gómez Ruíz, el cos que parla.
L’escenari és gairebé buit. Són els actors que entren i treuen el material que necessiten.
“Alles ist heut’ ein Gesindel…” (avui tothom és escòria.)
Història d’un fracàs. L’ascens del feixisme. Més que una obra de teatre, un documental dur, molt dur. Cru, molt cru. Un muntatge que ens remou les entranyes i que ens mostra com el feixisme s’infiltra en les nostres vides sense que ens n’adonem. Un muntatge, més aviat, és un avís: ja ho vàrem viure… aturem-nos i pensem què fem.
- Allò que m’ha agradat més: el primer i el segon acte. Descriptius i alhora una denúncia que és molt més actual del que podríem pensar. Aquell Berlin dels 1930 se sembla molt a la nostra actualitat. I això fa angúnia.
- Allò que m’ha agradat menys: el tercer acte, ballat de manera estupenda, és massa simbòlic. I això fa que el públic pugui arribar a desconnectar del muntatge. I seria una llàstima, perquè en Jacob Gómez Ruíz balla molt bé!
