La Núria viu en un pis de 38 m2 al Raval. Ha rebut un missatge de la immobiliària. Ha de deixar el pis. I això és el punt de partida de La llogatera, al teatre Akadèmia.
La llogatera, un monòleg cru i reivindicatiu al Teatre Akadèmia
Un monòleg cru, dur, reivindicatiu que ens parla a nosaltres, ens escup el text a la cara. Ens explica les dificultats que té la Núria, una noia jove, amb treballs precaris, per poder una vida amb una certa estabilitat a Barcelona. La Núria només vol viure sola, encara que sigui en 38 m2, i no haver de viure amb els pares, com si encara tingués 12 anys. Vol poder ser una adulta funcional, independent i responsable d’ella mateixa…
Però el propietari del pis on viu té altres idees. En vol treure més profit del que en treu. La llei li ho permet. I ho pensa aprofitar. Al propietari, un home que només sentim anomenar i de qui no en sabem res, sembla que no li importa la situació de la Núria. Sap que pot treure més profit del pis que té per llogar i ho farà.
La Núria passa per diferents fases abans no acabi prenent decisions. I el monòleg deriva cap a un estat surrealista que ens incomoda molt. Al capdavall, allò que la Núria vol és també el que volem tots.
La Núria viu al Raval, però al seu carrer l’anomena Numància. Com la ciutat que va lluitar fins al final contra els romans. Potser ella també vol ser numantina… fins al final???
Un escenari que ens transporta a un “pis” de Barcelona
L’escenari ens mostra un espai petit com un cop de puny. Hi veiem de debò el pis de la Núria, hi veiem els 38 m2 d’espai, tot col·locat en un espai petit i reduït, molt aprofitat. Visualment, és una escenografia, signada per Ona Grau, molt ben aconseguida.
La Il·luminació, de Mireia Sintes, fa que el muntatge surti i entri del pis, surti i entri del monòleg i no se’ns faci estrany. Surrealista? Potser sí, però ben aconseguit.
Guillem Rodríguez en signa l’espai sonor, que s’adapta molt bé al text i a cada situació.
“Al alba, vincerooooooo!”
La Júlia Truyol interpreta a la Núria de manera molt natural
Rubén de Eguia dirigeix la Júlia Truyol en aquesta adaptació d’un text de Paco Gómez. I la direcció i la interpretació semblen una simbiosi molt ben feta. La Júlia Truyol / Núria ens fa viure els seus diferents estats d’ànim, ens parla com si estiguéssim fent un cafè i ens expliqués les seves darreres batalletes… o ens ensenya com és la Margarita, la d’immobiliària… La Núria és real. La Júlia Truyol la fa real.
La Llogatera, al teatre Akademia, és un monòleg intens, molt actual i, sobretot, molt viu. És un monòleg que té vida pròpia i que ens porta cap al surrealisme… un surrealisme que, en alguns moments, ens sembla massa real. Un bon muntatge per gaudir d’una bona interpretació, per riure per no plorar, per penar que potser, al final… Vincerooooo!!!
- El que m’ha agradat més: la Júlia Truyol, meravellosa, vessa talent pels poros.
- El que m’ha agradat menys: estarà en cartell tres setmanes i l’hauria de poder veure molta gent.
